Cultura i canvi (climàtic)

Tothom en va sortir rient, un bon humor encomanadís que s’anava dissolent entre la gent que era a la Rambla. L’endemà vam anar a fer el vermut a casa d’uns amics. Com que tots dos són investigadors en temes de medi ambient, vaig compartir les meves cabòries amb ells. Havíem anat a veure De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, una reflexió entorn del canvi climàtic, de l’emergència planetària. Una obra paradigmàtica del marcat gir social que han experimentat les arts escèniques aquests darrers anys. Una obra que ha funcionat excepcionalment bé, que atrau gent de totes les edats, que fa pensar que el teatre encara pot desfermar passions i omplir les sales d’arreu. Sincerament, em va meravellar veure-hi tanta gent jove. Sovint la mitjana d’edat de les platees del teatre posa en dubte el futur de les arts escèniques: aconseguir capgirar aquest mal averany és una fita que mereix tot el reconeixement. 

Si hem de parlar de merda, cal dir que La Calòrica la fa servir molt bé. Una merda-metàfora que queda clar que va per sota, però que ens comença a empastifar a tots i que fa trontollar els fonaments de tot plegat. La pregunta és fins on ens arriba tota aquesta merda i fins on hauran d’arribar les nostres renúncies si volem salvar el coll. Tornant al vermut (constantment interromput pels quatre fills d’entre un i cinc anys que sumem les dues parelles), el meu amic m’explicava que havia de dir amb boca petita que estava a favor del macro parc eòlic marí que faran a la badia de Roses. L’any 2035 totes les nuclears de Catalunya estaran tancades (ja hauran acabat la seva vida útil), necessitem l’energia, i 76 molins al mar poden generar la mateixa energia que 1.350 de terrestres. I aquí un incís: val a dir que, sense conèixer aquesta dada, just feia uns dies jo havia fet una piulada sobre perdre el paisatge amb una foto feta des d’una cala de Roses –el món i les xarxes van així–. Ens cal l’energia i d’algun lloc ha de sortir. Creixem tant que el paisatge se’ns desfigura. Però no m’embrancaré en el discurs del decreixement. Agafem la realitat tal com és ara i tal com sembla que, inevitablement, serà. I tal com és –em deia el meu amic–, les restriccions aniran arribant. I seran renúncies grosses, de les que provoquen daltabaixos. Ara és el cotxe antic que no pot circular per ciutat aquests dies, aquestes hores; ara l’aspiradora que ja no pot ser tan potent; ara el preu del carburant; ara el de l’electricitat; ara el de la carn vermella. 

Brussel·les es prepara per a les conseqüències socials de les mesures ambicioses que haurà d’implementar per complir amb els acords ambientals que ha establert. La transició energètica no és, ni serà, cap broma. I Europa, que vol liderar amb exemplaritat la lluita contra el canvi climàtic havent reduït les emissions en un 55% el 2030, tem les revoltes. I ara ve quan, en un intent d’acrobàcia matemàtica en què podem prendre mal, ens preguntem com és que s’acaba d’aprovar una ampliació de l’aeroport del Prat si resulta que hem de reduir a més de la meitat les nostres emissions. Amb el covid-19 hem vist què significa renunciar a funcionar de la manera que estem acostumats a fer-ho. Però el covid era un fantasma temporal i, sobretot, gairebé visible: perquè les morts es traduïen en un frapant augment numèric, perquè ens podia tocar de prop, perquè ens ha tocat de prop, perquè hem estat malalts. Però el fantasma de la crisi climàtica, de moment, no es tradueix en marcadors lluminosos amb nombres de malalts i morts. La Calòrica posa bona part del focus en la batalla sobre l’existència o no del canvi climàtic –apuntant cap als negacionistes i cap a la hipocresia i el cinisme dels que remenen les cireres– i en una reunió d’escala de veïns metonímica del tarannà de la societat: en el de què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, vaja.

Quan va sortir una barra de bar gegantina plena de copes i estris per a una escena de deu minuts, o quan van seure en uns aparells d’aire condicionat nous de trinca, pensava en el sentit de fer una obra sobre la crisi ecològica sense fer-ho des de l’austeritat. La realitat és que vivim cada dia en la incoherència, la contradicció. Són ineludibles. Com que l’obra havia començat amb el metateatre, i les capes de ficció i realitat es barrejaven en un mateix espai, ens veia a tots plegats al centre del conflicte, al bell mig de l’huracà. Perquè, potser, un dia no gaire llunyà, ens diran que hem de fer servir menys material, que s’ha d’il·luminar l’escenari amb menys focus. Perquè reduir esdevindrà una paraula clau a les nostres vides. Reduir serà inevitable i s’haurà de fer en tots els àmbits. 

Aquest gir social del teatre que esmentava al principi s’ha traduït en una certa democratització en l’accés a la producció del discurs cultural en les arts escèniques. Si Clàudia Cedó i Escenaris Especials fan una obra sobre el desig de maternitat en dones amb discapacitat intel·lectual, la fan comptant amb aquestes mateixes protagonistes; si Cultura i Conflicte proposa parlar sobre la violència sexual durant la Guerra dels Balcans, els testimonis formen part de l’obra i de l’exposició i el documental que l’acompanyen; si Marilia Samper obre debat sobre El que no es diu, fa una crida prèvia per recollir experiències sobre agressions sexuals; si Raquel Cors estrena una obra que reflexiona entorn de la imatge eròtica que es projecta en el cos de la dona, tria el format de teatre documental i un testimoni de primera línia com a personatge protagonista. 

A banda de celebrar aquest gir social, també celebro aquesta creixent porositat en la producció del discurs cultural en les arts escèniques. I em fa pensar en allò que em va seduir més del meu grup de recerca en teatre i performance a la Universitat de Bristol: la fluïdesa en l’intercanvi de coneixement entre departaments i la hibridesa dels artistes, que ara creen una peça o una instal·lació, ara escriuen un article acadèmic. La Universitat de Bristol va ser la primera del Regne Unit a fundar un departament d’art dramàtic l’any 1947. L’existència d’aquests departaments a la universitat permet una relació i col·laboració directa amb altres àmbits de coneixement: si fas una obra en què treballes amb la memòria oral, et poses en contacte amb el grup de recerca de memòria oral que tens a l’edifici del costat; i si vols crear un artefacte per a una instal·lació, vas a cercar ajuda a la facultat de ciències. Aquí tenim el MUET (màster universitari en estudis teatrals), UAB-UPF-IT, i el grau en arts escèniques (tota una fita), ERAM-UdG, com a principals exponents d’aquesta relació entre arts escèniques i universitat, però encara ens queda molt de camí per recórrer en aquesta porositat del discurs cultural. No vull dir que sempre s’hagi de produir aquest intercanvi. No cal, ja ens entenem. El que sí que volia apuntar és que potser caldria començar a fer més èmfasi en aquestes col·laboracions entre arts escèniques i producció de pensament i que caldria fomentar-ho des de les institucions públiques. 

L’obra de La Calòrica va provocar que l’endemà espremés al màxim la conversa amb els amics experts en mediambientals i que volgués escriure aquestes reflexions. La cultura articula, i canvia, el nostre relat social. La cultura –que etimològicament prové del llatí cultivare– és, en part, el conreu d’allò que som i, sobretot, d’allò que serem. Això que sembla una evidència, deu ser que no ho és tant: tot just va ser l’any passat que, a correcuita, la Generalitat va declarar la cultura un bé essencial.