És ‘Ràbia’ i sobretot és desesperança
Un matí qualsevol, fa un parell de setmanes, vaig anar a comprar uns perns a una ferreteria de s’Arenal. Aquell negoci era l’únic obert d’un carrer que potser mai no sabré tornar a trobar. De veïns, un bar tancat amb la terrassa tan buida com bruta, un local on a l’estiu hi deuen vendre pírcings ara està barrat, dues casetes del temps dels estiuejants mallorquins que encara es mostren curioses, i una parella de dones com a únics éssers vius que, cama aquí, cama allà, passes amples i mai no llargues, havien tret el ca a passejar.
Vaig pensar en na Taylor, la cussa protagonista de Ràbia, la de –per ara– darrera novel·la de Sebastià Alzamora, editada per Proa. Vaig pensar en na Taylor, que l’escriptor converteix en testimoni involuntari –i també víctima– d’un paisatge urbà i humà que qualsevol de nosaltres coneixem. Perquè el Bellavista de Ràbia, nucli turístic madur –terminologia exclusivament política per no admetre que se’ls ha podrit– en el qual transcorre una història breu, de tot just un parell de dies, és en realitat s’Arenal, però podria ser Cala d’Or, Portocristo, Magaluf, Peguera o Gomila abans de la macrooperació Camper-Fons Europeus.
“En general, l’ajuntament i les autoritats no es prenien mai cap molèstia amb Bellavista: tothom hi construïa, hi mercadejava, hi delinquia i n’entrava i en sortia com li venia de gust. Si algú arribava i tenia problemes amb la policia, volia dir només que no era prou ric per subornar-los amb diners, amb droga o amb prostitutes”, escriu Alzamora. I als lectors, que això no ens ve de nou, ens envolta en l’atmosfera d’una ràbia que ja sabem que és un estat ambiental i social, i no la malaltia dels cans.
L’escriptor ha volgut fer-nos entendre que hi ha llocs, com aquest Bellavista que ens és tan proper, que poden tenir tantes històries que no en tenen gairebé cap ni una que valgui molt més que per a qui la viu. Pot passar de tot però, segons com ho miris, no hi passa mai res. Maten una cussa, assassinen una persona que transitava per la barriada, i tot passa com si no res. Així, comprenem que la ràbia és també o sobretot desesperança. Tothom tira la tovallola perquè els que podrien haver-ho evitat fa molt de temps que la tiraren. Se’n varen desentendre o s’uniren a una festa amb un mal final cantat.
Ràbia, la novel·la, té poca història. Jo crec que Alzamora ho ha volgut així perquè no ens centrem en uns pocs fets concrets i al cap i a la fi petits, i puguem entendre la dimensió de la tragèdia. I aquesta no és l’enverinament d’una cussa –que ho és per als seus–; la tragèdia és la desesperança del dia a dia.
No hi ha processos innocents. Quan un lloc es deteriora i ningú no fa res per evitar que cada vegada es deteriori més –socialment, urbanísticament, en serveis, en tot–, tothom del lloc cau en aquesta desesperança. I quan tot està ensorrat, persones, cases i negocis, llavors ve l’operació que ho convertirà en un lloc desitjable per als que tenen doblers, els únics amb dret de desitjar. Ràbia.
