16/09/2022

Crisi? Quina crisi?

3 min

Els senyals són allà. Només varia el grau d’obvietat i el pes de l’èmfasi. Però tots els signes assenyalen amb insistència en una sola direcció, només hi ha un diagnòstic possible: el món s’acaba. 

No hi ha remei. Anam directes al desastre. 

El xampany post-covid no va tenir ni temps de refredar-se: superam (alguns) una pandèmia global i ja comencen a sonar de fons els primers compassos del que podria ser la III Guerra Mundial; el teu cunyat encara reenvia memes passadíssims de moda sobre la psicosi del paper de vàter al grup de WhatsApp familiar i ara resulta que hauràs de pagar el segon glaçó si vols prendre’t un Aperol Spritz en condicions sobre les cendres radioactives de la central de Zaporíjia. 

Massa poc pànic detect al carrer. Massa pau social per a tanta commoció constant, per a tants fets que fins fa res consideràvem completament inconcebibles i que, un cop consumats, com si res, acceptam primer amb consternació bovina i després amb total naturalitat. 

També és cert que no tenc Twitter i això igual ajuda, però quan surt a passejar pel carrer em sembla que tot continua succeint més o menys amb la mateixa tranquil·litat mòrbida de sempre. La gent continua parint a un ritme constant i una inconsciència demencial. Els monarques continuen morint al seu ritme habitual, massa lent pel meu gust i el de les audiències, i sense haver fregat ni de prop cap de les nostres misèries ordinàries, per molt que ens vulguin convèncer que Ells també tenien cor. 

El darrer cop que em vaig molestar a comprovar-ho, el sol sortia per l’est i es ponia per l’Oest; l’efecte de Coriolis continuava operant amb aparent respecte per les lleis de la física al meu vàter i la gravetat, per suposat, regia amb la seva habitual, implacable i tirànica insistència, per molt que la posi a prova amb tot el meu arsenal de pinces d’estendre (la Gran Filla de Puta me’n podria deixar una levitant, un dia d’aquests… Una! Tampoc deman tant!). 

I jo em deman: com és possible que l’Univers sigui tan indiferent al fet inqüestionable que la HISTÒRIA, així en ALL CAPS, m’està clavant al cul les seves esmolades dentetes.

No acab de saber què és més dramàtic, si que el món s’acabi (tot el temps, a tota hora; cada segon de cada minut, de cada hora) o que el fet que el món s’acabi no sigui, en realitat, cap drama. 

I la imatge que em ve al cap, un cop tot sospesat, tampoc és que em tranquil·litzi gaire, perquè no sé si estic preparat per parlar en públic de la importància que varen tenir Supertramp en la meva educació musical i sentimental. Diria que va ser un dels primers grups dels quals vaig ser, de manera semiconscient, fan -juntament amb Rick Astley i Europe (només de La Cançó, ja saben quina). Sí, em sabia de memòria cada mil·lisegon del seu Live in Paris, però ho negaré tot, clar. M’hauran de torturar fent bocins els meus vinils de Swans. Callaré fins i tot quan els vegi esmicolar els LP d’Om, i això que encara no he aconseguit l’Advaitic Song, que tenc al meu wishlist de Discogs des de fa segles (nota a peu de pàgina: el meu aniversari és el 20 de febrer, per si hi ha algun fan generós entre els presents i sí, som Peixos, òbviament). 

Només admetré que, veient com està el món, record recurrentment la portada d’aquell disc que Supertramp varen publicar el 1975 i que el meu germà gran tenia en casset, del qual sempre em va fer una gràcia inexplicable el títol: Crisis? What Crisis?

Està clar que vaig néixer per al cinisme. I per seure a la gandula enmig dels enderrocs de la civilització, amb les meves ulleres de sol, banyador i somriure a joc amb l’Aperol Spritz, ben carregat de gel, que duc a la mà. 

Feliç Apocalipsi a tothom. 

Joan Cabot és periodista

stats