La crisi de les cures

Avui és el primer dissabte d’estiu i t’has llevat amb aquella sensació que et calen vacances. O, si més no, descans cerebral. Banyar-te i parar el sol, passejar, mirar una pel·lícula, fer lliscar el dit pel mòbil per escodrinyar les xarxes, llegir el llibre que tens a la tauleta o el diari que acaba d’arribar. En definitiva, qualsevol activitat que no requereixi prendre decisions importants. Amb tot, no pots deixar de donar voltes a l’excepcionalitat d’aquest any i mig pandèmic que portem viscut.

Amb el glop del primer cafè del dia penses que realment has estat testimoni d’una crisi mundial simultània causada per un virus nou entre els humans. Ben mirat –continues pensant-, de crisis mundials també n’hi ha d’altres de concomitants. Què és, si no, la crisi climàtica? El que passa és que la climàtica ens va ofegant com quan bulls una granota, que es va coent sense adonar-se’n que es mor. És una situació ben diferent a la pandèmia del covid-19, que de sobte ens ha escaldat de valent (i a sobre ens ha agafat amb els pixats al ventre, com diria la teva àvia).

Una altra crisi mundial t’ha vingut al cap quan t’has assegut a la butaca del racó i has vist de reüll a l’ampit de la finestra El manifest de les cures, de la genial editorial Tigre de Paper. L’arreplegues i l’obres. És un llibret signat per The Care Collective, que va ser fundat a Londres el 2017. Van començar com un grup de lectura i debat per entendre i fer propostes al voltant de “l’extrema crisi de cures”. Les últimes dècades –afirmen- hem viscut dins un sistema social accelerat de “solitud organitzada”, com a persones “hiperindividualitzades i competitives”, quan, en realitat, per desenvolupar-nos de debò necessitem comunitats senceres que cuidin. Per això, el manifest té l’encertadíssim subtítol de La política de la interdependència.

De fet, la pandèmia no ha fet sinó subratllar la manca de cures que caracteritza el món en què vivim. I és que, com bé expliquen The Care Collective, fa temps que la cura s’ha anat devaluant, en gran part perquè està associada a les dones i a tot allò que s’ha considerat treball “improductiu”. Tanmateix, el que proposa aquest col·lectiu va molt més enllà en el concepte de cura. Manté que no es pot limitar a l’aspecte personal –la mainada, la gent gran o la salut- i que cal posar les cures al centre de les polítiques. Hi llegeixes que un govern que cuida no ha de fomentar la satisfacció del desig individual, sinó la felicitat col·lectiva, i que això vol dir transformar la manera com està organitzat el món del treball. 

Amb això no pots evitar pensar en la teva feina. En com de diferent hauria de ser col·locant-hi les cures al centre. Perquè d’això es tracta, de cuidar-nos. I jo, igual que tu, també he pensat en la meva, de feina. I en l’Israel Rodríguez Giralt, investigador de l’IN3 de la UOC, quan em va dir que per fer front a les crisis, les actuals i les futures, hem de passar de la crisi de les cures a la cura de les crisis.

Marta Aymerich és vicerectora de la UOC