Moltes segur que recorden aquella campanya governamental del Póntelo, pónselo, no exempta de polèmiques i gesticulacions. Era finals dels vuitanta i l'única manera de fer front al VIH, i al desenvolupament de la sida, era mitjançant la prevenció. Calia generalitzar l’ús del preservatiu per evitar la propagació d’una malaltia que en aquells anys encara era mortal. Certament fou un gran exercici de propaganda pública per fomentar els valors de la solidaritat i la importància de la cura a un mateix i als altres, posant al centre idea de bé comú. Ara bé, no es partia del no res. Sovint les institucions van darrere dels moviments socials, i aquest cas no n’era una excepció. La sida fou des del primer moment una malaltia estigmatitzada a la qual, en el millor dels casos, es destinaven pocs recursos. L’autoorganització comunitària i l’ajuda mútua s’havien anat teixint des de baix, des de la precarietat i la improvisació, a partir dels descobriments científics que anaven desvelant les incògnites del virus. Les estratègies d’educació en salut foren impulsades des de l’activisme, ja sigui LGTBI+ i d'altres moviments socials, ja sigui des de col·lectius d’afectats.
La lluita contra el covid-19 a casa nostra ha estat principalment comandada per científiques del camp mèdic, juristes i economistes. Els i les polítiques han confiat, i bé que han fet, en el seu criteri. Però penso que ens hem quedat curts. Era (i és) pertinent recórrer a altres coneixements experts (altres ciències socials), a les aportacions de les entitats socials (que coneixen des de la proximitat la complexitat de les nostres comunitats) i comprendre els neguits de la ciutadania en la seva pluralitat (en especials els joves i les persones grans com a principals damnificats d’aquesta crisi). Partint del gran respecte, el reconeixement i la gratitud cap a tots aquells que han tingut responsabilitats governamentals en aquest dur any pandèmic, la visió potser ha estat massa reduccionista. En aquest sentit, la premissa del Cuida’t, cuida’m, per al meu gust, ha estat poc explorada degut a dues qüestions: el punitivisme i l’individualisme.
En primer lloc, des de l’inici d’aquella primera desescalada després del dur confinament primaveral de l’any passat s’han concentrat més els esforços en les restriccions, i en comunicar-les bé, que en fer pedagogia i explicar a la ciutadania quines eren aquelles activitats o actuacions que comportaven més risc. No estic dient que enmig del repte sanitari més important des de fa un segle no s’hagi de recórrer a la prohibició i el càstig. Però hem de saber els límits que suposa aquesta aproximació, sobretot un any després. No hem estat capaços de canviar el xip: d’allò que em deixen fer a allò que és convenient fer. En segon lloc, a part de la dimensió més punitiva, crec que també hem pecat d’individualisme. Fer partícip la ciutadania d’una col·lectivitat que s’ha de cuidar pot generar un millor rendiment en la gestió de la pandèmia. I si no és en abstracte, ho pot ser en concret. En diverses enquestes es detecta que la salut de les persones estimades genera de ben lluny més preocupació que la pròpia. Als infants, durant el confinament, se’ls explicava que estàvem tancats a casa per protegir les persones més grans i vulnerables. No per la seva salut, sinó per la dels altres, i ho trobaven raonable i, de fet, se sentien orgullosos per l’esforç titànic que estaven fent. Les persones no som egoistes per naturalesa.
Hi ha una altra dimensió que també s’ha tractat poc: les desigualtats i vulnerabilitats com a font de contagi. La corresponsabilització de la ciutadania és imprescindible per vèncer el virus. Però sabem que no només depèn dels seus comportaments individuals. Els contagis, emmalaltiments i morts per covid-19 es correlacionen amb el nivell socioeconòmic de la població. Aquí i a tot el món. I cal recordar-ho i explicitar-ho, també públicament. D'una banda, per no revictimitzar aquelles persones que per la seva situació de vulnerabilitat social han d'esquivar les limitacions epidemiològiques. No és el mateix saltar-se un confinament perimetral per anar a passar el cap de setmana al xalet que per fer feines d’economia submergida (i paradoxalment, si anem a les multes, no tenen el mateix efecte segons la classe... però aquest ja seria un altre tema). De l'altra, cal parlar-ne per, evidentment, actuar i modificar les condicions materials de la vida. Hi sectors socials, i cada cop són més, per als quals les preocupacions pel covid-19 estan molt avall en l’ordre de prioritats. En definitiva, una societat fraterna i igual (en drets i oportunitats) tindrà també més força per vèncer el virus.
Gemma Ubasart és professora de ciència política de la UdG
