Les coses humanes
A la novel·la Les coses humanes, Karine Tuil es fa ressò de la manca de relació entre la pornografia i la violència sexual contra les dones. Però no amb l’argument habitual, sinó fent-nos evident que no s’ha pogut establir una clara diferència en el comportament sexual dels homes que miren pornografia i els que no simplement perquè no han trobat homes que no n’hagin consumit en algun moment de les seves vides.
La novel·la, massa sensacionalista per ser realment bona –cosa que sàviament sap esquivar la seva excel·lent versió cinematogràfica–, tracta el tema de l’abús sexual, del consentiment en un cas que afecta una jove de família tradicional jueva i el fill burgès i torturat d’un periodista famós (relacionat amb la víctima perquè el pare d’ella i la mare d’ell s’han fet parella…). El llibre segueix escrupolosament la vida de l’acusat i la víctima, les dues famílies parisenques i el rebombori mediàtic, i juga l’ambigüitat de no saber, més enllà del que diuen els implicats, què va passar durant la nit dels fets.
El lector o espectador s’ha de fer una idea de si hi va haver consentiment o no, o si s’ha d’acceptar com a part del joc sexual que es porten avui dia els joves d’una certa classe social. Al judici, però, no només seran jutjades les accions, sinó els gustos en la pornografia de l’acusat, les seves lectures de Bataille, i fins i tot un relat eròtic, ficció que havia escrit en el passat induït per una amant a qui tractava amb una duresa llavors sí consentida.
S’ha parlat molt de pornografia, aquestes últimes setmanes, arran d’un seguit de reportatges que està emetent la televisió catalana, i que són esfereïdors. Se centren a mostrar els efectes de la pornografia online en tota una generació de joves que accedeixen al coneixement sexual a través d’aquests continguts, en unes edats en què estan no només emocionalment immadurs, sinó intel·lectualment poc capacitats per afrontar cap de les imatges que els arriben. Això al mateix temps que veiem que més de quaranta estats nord-americans han posat una demanda civil contra Meta, que controla Instagram, Facebook i Whatsapp. Els arguments? Que aquest gegant tecnològic s’adreça als menors de 13 anys, i, a més, dissenya els apps i els entorns d’interacció per fer-los especialment addictius.
Si això ja passa amb les simples xarxes socials, com no pot estar passant això amb la més elemental –i magnètica– pornografia? L’objectiu d’aquestes demandes és protegir els menors (depressions, addiccions, suïcidis). Aquesta setmana que s’ha parlat al nostre país de prohibir els mòbils als menors de 16 anys; així pot ser els joves no podrien accedir a aquestes plataformes fins a gaudir d’un grau afegit de maduresa. La veritat és que, es miri com es miri, no deixa d’impressionar que els jovenets d’entre 11 i 14 anys es passin més de 9 hores al dia enganxats al telèfon (si se les passessin llegint ficció, els pares els traurien els llibres de les mans, n’estic segur, i els obligarien a sortir a córrer…). Però el problema ens afecta a tots; no podem prescriure això als nostres fills mentre mirem nosaltres les xarxes o llegim articles –o porno– a les pantalles.
