Quan els contrapoders fallen
Que en tants pocs dies això dels Països Baixos s'hagi afegit a allò de l'Argentina, i que la cosa no sembli tenir cap intenció de remetre ni tan sols a mitjà termini, genera una explicable preocupació. Uns la manifesten donant la culpa als votants, a qui –sense gosar dir-ho gaire fort– consideren idiotes i/o irresponsables. Uns altres –els partidaris de les veritats tautològiques– fan llargs escrits explicant tortuosament que la culpa del populisme de dretes són les actituds populistes de dretes. Finalment, hi ha qui prefereix prendre mal i s'aventura per selves conceptuals menys transitades. Provem-ho, si més no per no fatigar el lector amb les explicacions de sempre i afegir, modestament, algun matís a certs articles que m'han semblat substancials i esclaridors.
Simplificant molt, en una democràcia liberal moderna hi ha tres tipus de contrapoders: els institucionals (síndics de greuges i similars), els derivats de la societat civil i els dels mitjans de comunicació. En realitat, l'únic contrapoder real és ara mateix el mediàtic, i per això no és casual que fos batejat com a Quart Poder. Els contrapoders institucionals només tenen una dimensió simbòlica, i la pràctica totalitat de les organitzacions sorgides de la societat civil acaben depenent econòmicament de l'administració o bé tenint un caràcter erràtic o efímer. Què fa problemàtica aquesta situació? Les primeres teoritzacions de la democràcia liberal, com ara la d'Alexis de Tocqueville, entre la fi del segle XVIII i començaments del segle XIX, havien previst amb claredat la naturalesa dels mecanismes de poder, però no la possibilitat d'uns contrapoders que encara no existien en el seu temps, especialment la comunicació de masses. Tocqueville, o Jefferson, o John Stuart Mill, tenien clara quina havia de ser la funció del Parlament o fins a quin punt era necessària la separació de poders, perquè sabien què era un Parlament, què era una Constitució, què era un Tribunal de Justícia, etc. Hi podien haver discrepàncies, però tothom coneixia aquestes coses. El que ningú no havia previst entre finals del segle XVIII i començaments del segle XIX era la dimensió –tant en termes qualitatius com quantitatius– que adquiririen els mitjans de comunicació cap a l’any 1900. En vida de Jefferson, Tocqueville o J.S. Mill no existien la ràdio o la televisió, òbviament, però tampoc la premsa tal com la coneixem avui. La majoria de publicacions eren estrictament locals, sobretot als Estats Units, i la seva influència també era local. La premsa es considerava un contrapès del poder, sí, però no encara un Quart Poder. Ni que sigui indirectament, a Nixon l'acaba destituint un diari, el Washington Post, no una institució, l'any 1974. Per la seva banda, les mobilitzacions de la classe treballadora en plena revolució industrial no es consideraven tampoc un “contrapoder” sinó una simple amenaça que quedava fora del sistema. Aquesta percepció variarà moltíssim al llarg del segle XX, i a partir de la dècada del 1960 es normalitzarà.
La dialèctica entre els mecanismes de poder i els de contrapoder, en definitiva, ja no té res a veure amb la que es va preveure a finals del segle XVIII, perquè llavors no existia res semblant a Elon Musk, posem per cas, amb més influència real que molts governs. Els poders i els contrapoders han de tenir, per definició, una relació d'enfrontament i de conflicte, perquè en cas contrari no podríem parlar de contrapoders. Al segle XXI, tot això ha degenerat tant que ha donat corda a veritables monstres, ja sense aturador. Donald Trump o Javier Milei tenen en comú el fet d'haver-se convertit en una marca reconeixible en el si dels mitjans convencionals (concretament a la tele espectacle) i d'haver-la consolidat políticament a les xarxes socials. Heus aquí un (fals) contrapoder que porta al poder! En un ecosistema mediàtic saludable, un periodista mínimament decent hauria d'haver recordat a aquesta mena de personatges que la realitat no es pot potinejar amb mentides, amenaces encobertes i estirabots insultants. Avui, per desgràcia, aquestes actituds no només no es combaten sinó que es premien (l'espectacle és l'espectacle). En un ecosistema mediàtic com cal, a més, les rucades efímeres que segreguen les xarxes socials quan "bullen" per alguna cosa, s'haurien d'ignorar precisament perquè no "bullen" soles: sempre hi ha algun espavilat que s'encarrega de fer-les bullir. Avui, en canvi, les xarxes ja formen part del periodisme. Els resultats estan a la vista... Divertim-nos fins a morir, doncs, com va explicar Neil Postman.
