Sobre una comèdia de Ventura de la Vega (1845)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe la crítica de teatre del periodista i catedràtic Josep Coll i Vehí ‘Garibay’ (Torrent d’Empordà, 1823 - Girona, 1876) a 'El Genio' (23-XI-1845), setmanari dirigit per Víctor Balaguer. Traducció pròpia. Aquest estiu s’escau el bicentenari del naixement de Coll i Vehí, únic professor català de retòrica i poètica esmentat pel tractadista Henri Lausberg (Aquisgrà, 1912 - Münster, 1992) en la seva obra de referència del 1960 sobre retòrica literària.

La defensa de la més preciosa meitat del gènere humà i, per consegüent, la del matrimoni, ens sembla que és el fi últim de l’obra de Ventura de la Vega [Buenos Aires, 1807 - Madrid, 1865], havent-se proposat com a fi pròxim l’extirpació de dos greus errors per desgràcia força comuns. El protagonista de la comèdia El hombre de mundo està ben ufà amb les experiències de les seves passades aventures. [...] De la Vega demostra evidentment que l’experiència dels vicis és sempre fatal, pintant ben vius els crus martiris que amaga en el seu cor el desconfiat protagonista, qui a desgrat nostre ens fa plorar amb ell. Després d’haver-se atordit aquest home en donar al seu amic una idea de la inefable felicitat que gaudeix en braços d’una esposa idolatrada, es recrea en els records de la seva tempestuosa vida passada. La memòria del delicte fereix com un llamp la seva imaginació, i des d’aleshores comença el càstig. Una horrorosa desconfiança devora la seva tranquil·litat; l’aterreix la imatge del passat: per tot arreu el persegueix i assetja l’airada ombra del marit que va deshonrar. Quines paraules tan sentides arranca del seu pit el dolor! No hi ha més gran martiri que el dubte!, exclama desesperat; i no sap que aquest martiri i aquest dubte són les llagues que van obrir en el seu cor els punyals dels vicis. Ell mateix reconeix la gravetat del mal que va causar, i la justícia del seu càstig. El qui es considera un home de món acusa injustament la dona virtuosa i el jove innocent, i ni tan sols arriba a sospitar del criat que el ven, ni de l’amic que el traeix. [...] Pel que fa al mèrit literari, res no podem afegir als molts que han remarcat els altres periòdics. Pla hàbilment combinat, trama graciosa, situacions còmiques, interès ben sostingut, desenllaç natural i feliç, caràcters originals i vertaders, màximes sàvies, acudits delicats, versificació fluida, llenguatge castís i correcte... Heus ací alguns dots preciosos que posen la comèdia de De la Vega a l’alçada de les més belles produccions de Molière, Moreto i Moratín. Les tres unitats dramàtiques tan recomanades i no sempre observades pels clàssics més escrupolosos es veuen aquí respectades de tal manera que ni el mateix Aristòtil hagués exigit més. Per últim, conclourem manifestant que ens complau amb escreix veure un home que estudia i medita entre tants i tants que escriuen, i veure reeixir una obra profunda i filosòfica per sobre la multitud d’obres superficials que passen com el llamp, d’aquestes obres en la mort de les quals ressonen encara els aplaudiments que celebraren el seu naixement. L’obra de Ventura de la Vega no passarà com l’escuma per damunt l’aigua ni com l’ocell per l’aire: impresa a la història quedarà la seva petjada... L’obra de De la Vega està destinada a la immortalitat. El dany enorme que amb moltes de les seves traduccions ha causat al nostre teatre modern l’autor d’Hombre de mundo queda prou compensat al regalar-li la joia més preuada que posseeix.