ABANS D'ARA
Opinió 17/06/2024

El clima de llibertat, factor vital per a la nació catalana (1938)

Peces històriques

Antoni Rovira i Virgili
3 min
Portada del número de 'Revista de Catalunya'.

De l’article d’Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882-Perpinyà, 1949) en el primer número de la represa de Revista de Catalunya (15-I-1938), periòdic que tornava a editar-se en plena guerra amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes. La publicació d’aquesta revista d’alta cultura, fundada per Rovira i Virgili el 1924, havia quedat interrompuda com a conseqüència dels Fets Octubre de 1934 (la frustrada proclama confederal del president Companys). Demà s’inicia a l’Institut d’Estudis Catalans un simposi dedicat per la Càtedra Ferrater Mora (Universitat de Girona) al primer centenari de Revista de Catalunya.

“Catalunya sens llibertat viure no pot”, escrivia la Diputació del General de l’antic Principat -la qual constituïa de fet el Govern català- en un document de l’any 1462. Aquesta bella frase que brilla enmig d’una noble prosa d’estil flamejat -la millor prosa política que mai s’hagi escrit en llengua catalana- expressa amb concisió i relleu insuperables una llei psicològica que condiciona el descabdellament de la nostra història a través dels segles i de les generacions.

[...] En la lluita entre la democràcia i les forces de reacció en l’època del Renaixement, Catalunya era dins la Península la més forta i genuïna representació de la democràcia. Ocupava ja aleshores el lloc d’avantguarda que hi va tenir en el segle XIX, que hi continua tenint avui i que -així ho hem de creure- hi continuarà tenint demà. [...] En els nostres dies, dins la primera meitat del present segle XX, es produeix una situació semblant a la del segle XV. Es troben altra vegada cara a cara els dos enemics: el demo-liberalisme i l’absolutisme. Després dels successius esllavissaments de l’edifici monàrquic, que van des de les revolucions nord-americana i francesa fins a la gran guerra dels anys 1914-1918, l’absolutisme ja no està representat per la monarquia; ho està pel feixisme en els seus diversos matisos i noms. La sort de Catalunya com a nació, i la dels catalans com a homes, està estretament i indissolublement lligada al resultat que tingui la nova pugna. I les conseqüències d’aquesta duraran, si no tres centúries, com les del triomf de la monarquia absoluta en el segle XV, un temps molt llarg que comprendrà algunes generacions. En cas de triomf del feixisme, ni els nostres ulls (si restessin oberts per a guaitar la immensa dissort), ni els dels nostres fills, ni els dels nostres néts, no tornarien a veure damunt del món ni dins Catalunya el clima de llibertat, que és un factor vital per a la nació catalana. Aquells catalans que volguessin adaptar-se al règim feixista, haurien de canviar de pell, de llengua i d’ànima; és a dir, haurien de deixar d’ésser catalans. L’opressió seria molt més dura que la dels temps dels Àustries i els Borbons. Aleshores, en no poder viure com a nació, Catalunya vivotejà com a regió, i la seva llengua va ésser més aviat menyspreada que perseguida. Ara Catalunya no podria existir ni com a regió pàl·lida, i la seva cultura i el seu idioma serien perseguits fins a la destrucció total. Potser, en la nova època que vingués, altres nacions entrarien en un període d’esplendor més o menys veritable i durable. Catalunya, no. Catalunya s’asfixiaria sota el règim feixista, més per l’aturada interna del seu respir que per la compressió externa de la violència. Catalunya, en el segle XX com en el XV, i com en tots els segles, “sens llibertat viure no pot”. 

stats