28/04/2023

Catanyol

2 min

En primer lloc hauríem de dir que una novel·la pot ser perfectament bona i tenir un tema horrorós, o ser políticament contrària a allò que voldríem defensar com a ciutadans crítics, poc o molt compromesos. La literatura es basa a conrear unes formes, sobretot estilístiques, i a mostrar a través del llenguatge una certa lucidesa. L’estètica no és la política, ni la política té per què expressar-se a través dels millors mots. 

Durant els anys més encesos de l’esperit revolucionari es reivindicava una literatura ‘compromesa’ amb certs temes –l’opressió de la classe treballadora, sobretot–, enfront d’una altra literatura que, sí, potser estava millor escrita, però que no feia res ni per mentalitzar dels problemes ‘socials’ ni per crear aquella 'mentalitat de lluita' que es volia promoure. No cal dir que d’aquella literatura no en sol quedar res quan s'espassa la febre –o la moda– ideològica, i que tot allò que el temps respecta és allò que, sobretot, està ben escrit, alhora que ha sabut transcendir els problemes de la seva època i donar-los una dimensió que ressona –a través de la paraula esmolada– molts anys, o fins i tot segles, després.

No sé si això ve a tomb arran de la recent polèmica del ‘catanyol’ a certes novel·les d’ara mateix, les quals semblen refugiar-se en allò del ‘realisme’ o ‘del català viu’, o d'‘així parla la gent’ per donar carta de naturalesa a una literatura que usa el lèxic castellà, i/o la seva sintaxi, o hi posa part del text i dels diàlegs, perquè així ho fan els seus personatges, en la línia de moltes persones que efectivament coneixem. 

Suposo que el retrocés més que evident del català als nostres territoris ha de tenir una traducció literària, però no sé si en aquestes novel·les es fa això amb la voluntat de denunciar-ho o de simplement constatar-ho passivament (o festiva). La gent parla malament; els al·lots i al·lotes catalanoparlants estan sotmesos a múltiples estímuls lingüístics en castellà –i parlen amb barbarismes, la sintaxi a la funerala–, i sovint, si es fan escriptors, poden arribar a fer anar el català de la mateixa forma que al pati de l’escola (hi poden publicar un llibre, es veu, però no aprovar la selectivitat). 

Tot això no té per què ser un problema si, dins el món literari, és més aviat residual. Que es publiquin un parell de novel·les així no ha de ser cap escàndol, per bé que els autors han d’estar disposats a rebre crítiques, per aquests motius o pels que sigui. Ara bé, si comencem a donar carta de naturalitat al fet que el català no serveix per expressar el món en el qual vivim als Països Catalans, estem començant a admetre que el joc està perdut i que, per fer literatura, la llengua catalana té els braços ben curts. Els escriptors catalans que escriuen en castellà usen una drecera: fan que tothom parli en castellà, i molt sovint ni tan sols esmenten que la llengua catalana existeixi, allà, d’on se suposa que en fan derivar un ‘realisme’ sovint tan literàriament aplaudit. Escriure és inventar el món, també amb la llengua que volem que triomfi –sobre el temps, i, per damunt de tot, sobre els que la menystenen.   

Escriptor
stats