Catalunya i el discurs de la decadència
La sessió de no investidura de Feijóo ha servit per comprovar que la seva experiència parlamentària li permet actuar amb desimboltura. La consistència dels seus arguments ja és una altra cosa.
No es pot predicar la concòrdia i, alhora, no acceptar Bildu en el joc democràtic a causa del seu passat de braç polític del terrorisme d’ETA. ¿Hem de tornar a dir al PP que, si el passat és imperdonable, els populars tenen orígens franquistes i contraris a l’estat de les autonomies?
I, per descomptat, un candidat popular a presidir Espanya no pot fer veure que baixa de la figuera i preguntar-li a Junts què se n’ha fet d’aquella Convergència pactista, com si aquest setembre no hagués fet trenta anys (!) de la portada de l’Abc “Igual que Franco pero al revés, persecución del castellano en Cataluña”, i tot perquè Pujol havia comès “el delicte” de donar suport al govern de Felipe González. Però si des d’aleshores no han parat de burxar Catalunya per la seva conveniència electoral. Per la mateixa regla de tres, també podríem preguntar-li al Sr. Feijóo on és aquell PP que pactava retirar la Guàrdia Civil de les carreteres perquè les patrullessin els Mossos i ara, en canvi, només pot pactar amb l’extrema dreta.
En aquests tipus de discursos no falla el paràgraf dedicat a la decadència de Catalunya, construït a partir de l’ampolla mig buida de les estadístiques. Naturalment, del que no es parla és d’on seríem si Catalunya no pagués cada any l’equivalent a dos pressupostos anuals sencers de Sanitat que no tornen, o tingués una xarxa de Rodalies digna. I tot i així, continua sent la potència exportadora d’Espanya.
En realitat, de senyals de decadència n’hi ha a Catalunya i a Espanya, i millor seria reconèixer amb humilitat que tots plegats tenim la sort de ser sota el paraigua de la Unió Europea.
