PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Manuel Cruells (Barcelona, 1910-1988) a 'La Publicitat' (22-V-1934), commemoratiu de la revolta catalana iniciada a finals de maig del 1640. Va culminar el 7 de juny d’aquell any, jornada coneguda amb el nom de Corpus de Sang. El periodista Manuel Cruells, format en història i humanitats, va dirigir 'Diario de Barcelona' quan el partit Estat Català es va fer càrrec del diari en els dies turbulents del juliol del 1936. Després va lluitar al front d’Aragó. Acabada la guerra i tornat clandestinament de l’exili, va ser molt actiu en la resistència catalanista contra el franquisme.
[...] El nostre esperit indòmit es dreçà amenaçador el 22 de maig de 1640 contra l’imperialisme centralista. Per primera vegada, a Barcelona, es manifestaren els avalots contra les forces que representaven el Borbó Felip IV, i que culminaren en la revolta del Corpus de Sang. Feia dies que els pagesos de l’Empordà i de la Selva hostilitzaven les tropes enemigues. [...] Les nostres autoritats estaven empresonades per haver demanat justícia. Els catalans estaven indignats. [...] Una gran efervescència feia témer esdeveniments cruents. Els segadors, que aquests dies anaven al Pla de Barcelona per ser contractats per a la sega, portaven la violència del camp. Entraren a la ciutat. La guàrdia del Portal Nou no resistí. [...] Aquells segadors volien alliberar els catalans injustament empresonats. Era imponent veure aquells homes colrats de sol i vent que caminaven vers un objectiu alliberador. La ciutat es desvetllava al seu pas. I els qui tenien per témer fugien per por de les seves ires. Així ho feu el comte de Santa Coloma, virrei de Catalunya. Però aquella gent no tenia pas plans de revenja, sinó de justícia. S’encaminaren a la presó i donaren llibertat al diputat Tamarit i a dos jurats del Consell de Cent que feia 65 dies que eren empresonats per haver defensat el poble. [...] El virrei, temorós de les ires populars, els donà la llibertat. El poble no feu res més que portar-los en triomf pels carrers de Barcelona fins a la Diputació. El primer moviment de revolta havia estat guanyat. Hi havia el perill que no es continguessin. Els diputats curaren de la ciutat. I res no passà. Mentrestant el tirà, el virrei, estava per embarcar-se. Una vegada més constatem com el nostre poble és essencialment demòcrata. Contemplem dues doctrines, dues polítiques en lluita. Un poder tirànic i un poder liberal. El rei, que es creu representar la divinitat i parla de vassallatge, i els diputats catalans, els quals representen la sobirania del poble. El poder absolut humilia el poder representatiu de la llibertat. Però el poble honora els seus representants. I llavors aquells factors de l’arbitrarietat demanen clemència o fugen com el més miserable dels homes. És la lliçó que la història ens dona sempre: el poder violent, la supremacia del feix, no és res més que un senyal de feblesa. Qui és intel·ligent alliçona i no fereix. Qui no té valentia, precipita els esdeveniments, que és com collir la fruita encara no madura. I els frenètics i impacients que reclamen solucions meravelloses han de comprendre que en la història qui té raó sempre guanya. Cal, doncs, que en aquestes hores de frisança retrobem la nostra fe en Catalunya. Estem en un camí ascendent. I un poble que allibera presoners no pot tenir un fi limitat. Hem de restar fidels a l’esperit dels nostres avantpassats. I per a fer-ho només ens cal prevenir-nos contra la falsa força: el poder de la violència; i saber-nos guanyar un govern nostre, que governi per la grandesa del pensament.
