Anar contra el català és un endarreriment
Estam tan avesats a veure malmenats els nostres drets lingüístics, que quan una de les moltes històries d'atac contra la llengua catalana —que és la llengua de les Balears, recordem-ho— no acaba del tot malament, ja ens sembla que tenim la Seu plena d'ous. És cert que, en la polèmica per l'exempció del català als professionals de la sanitat pública, s'ha de celebrar que al final, i per variar, s'hagi arribat a una solució no lesiva per als catalanoparlants de les Balears. I que aquesta solució hagi arribat com a resultat d'un diàleg polític (o una discussió, com preferiu de dir-ne) en què la societat civil (Obra Cultural Balear, Col·legi de Metges) ha sabut pressionar els governants, el soci minoritari del Govern (MÉS) s'ha reivindicat i ha fet el paper que li pertocava i la cap de l'Executiu, Francina Armengol, ha sabut escoltar i rectificar una posició inicial errònia. Que metges i infermeres han de tenir coneixements mínims de la llengua en què parlen els seus pacients, que el català és la llengua pròpia de les Balears i que els catalanoparlants també pagam impostos i tenim tot el dret del món a ser atesos en la nostra llengua són obvietats que fins i tot fa empegueir haver de tornar a explicar. Però que ho hàgim de fer ens dona la idea, precisament, de com estam d'enrere pel que fa a respecte a la diversitat lingüística. Tornem-ho a dir: la vulneració dels drets lingüístics de la població (dels catalanoparlants, en el nostre cas) és un símptoma inequívoc d'endarreriment cultural, social i polític, i també un mal senyal pel que fa a la qualitat democràtica d'un estat que promou aquestes vulneracions.
Els atacs (se n'han de dir així) contra el català parteixen sempre de prejudicis, que al seu torn es construeixen damunt mentides i debats falsos. La suposada disjuntiva sobre què preferim, si bons metges que parlin només castellà o metges mediocres amb un títol de català, no s'aguanta per cap banda. Ni els metges monolingües en castellà són millors que ningú, ni els que saben català, o s'esforcen per aprendre'l, són mediocres. Més aviat al contrari: un metge, o una infermera, que es preocupa d'aprendre la llengua del país (la comunitat, l'indret, com vulgueu dir-ne) on exerceix el seu ofici demostra d'entrada una predisposició molt millor per atendre bé el pacient que aquell que es negui a aprendre aquesta llengua amb l'argument que en castellà ja ens entenem tots. És un argument supremacista, d'un nacionalisme excloent i autoritari, impropi de persones que se suposa que tenen formació superior. El mateix s'ha de dir dels que volen presentar la necessitat de tenir coneixements de català com una “imposició”. Ben al contrari, l'actitud impositiva és la d'aquells que van a viure a un lloc amb la pretensió de no prendre's la molèstia d'aprendre'n la llengua, i amb l'excés de supèrbia d'esperar que siguin els altres els que s'adaptin a la seva comoditat.
Desactivar aquests prejudicis i aquests debats falsos requereix claredat i fermesa, com la de la presidenta de la Societat Balear de Medicina Comunitària, Lucía Gorreto, que aquesta setmana s'encarregava d'explicar la veritat en una entrevista de Toni Mateu en aquest diari: “Cap sanitari de fora rebutja venir a les Balears per la qüestió lingüística”. I encara afegia: “Els metges volem aprendre català”. La resta són embulls, enganys i intoxicacions, a càrrec dels mateixos de sempre, que odien les llengües diferents del castellà perquè somien en una Espanya en què tothom parli castellà i prou. Ni això és acceptable, ni és viable, ni és del segle XXI, en què la diversitat lingüística és un valor celebrat a tots els països avançats. No siguem dels endarrerits.
