De l’editorial de Mirador (5-IV-1934) dirigit per Just Cabot (Barcelona, 1898-Paris, 1961). La figura de Jovino Fernández-Peña, magistrat de la Sala II del Civil a l’Audiència de Barcelona, ocupava una posició central en l’escena de fortes tensions en la primavera de fa noranta anys entre funcionaris judicials espanyolistes (coneguts com els Jovinos) i la Generalitat governada per ERC. El creixement inquietant del feixisme, al·ludit a l’article, es reflectia també en l’acudit de Feliu Elias Apa (Barcelona, 1878-1948) publicat en aquella edició del setmanari.
El famós jutge Jovino Fernández Peña torna a ésser popular. La sorprenent absolució d'un subjecte convençut com autor de l’incendi d'un tramvia ha deixat la gent boca-badada. El jutge deu tenir les seves raons per a procedir com fa; però el cert és que el públic no arriba a capir-les, s'indigna i se'n fa creus. En aquests moments un malentès així — si es tracta de malentès — és lamentable i no dubtem que per l'honor del Palau de Justícia cal que les boires es dissipin, tingui la raó qui la tingui; però cal tallar l'escàndol. Un altre motiu del retorn a la popularitat d'aquest jutge és la seva pretensió arbitrària d'obligar l'agent de vigilància que declarava en aquest procés, a parlar en llengua castellana. Per segona vegada don Jovino mostra la seva antipatia a les coses catalanes; ja s'havia fet famós quan intentà negar la immunitat parlamentària del diputat Comorera. Tothom va creure que el poc èxit que s'apuntà en aquella avinentesa el faria més circumspecte. Però, per dissort, aquest magistrat demostra una persistència que el fa incòmode al Palau de Justícia de Barcelona. La toga judicial s'hauria de vestir amb més miraments i no pas fer-la pantalla d'estirabots i mals humors crònics. Més quan contribueixen a suscitar molèsties a les institucions i a desprestigiar-les quan han d'estar més enllà de tota disputa, i, per tant, s'han d'abstenir d'agredir els sentiments d'un poble. I sobretot quan el que ha de servar la llei obra arbitràriament, causa un dany doble. Però nosaltres no ens voldríem prendre les coses en tragèdia. Solament fer observar que a l’estrafolari edifici — arquitectònicament parlant — del vell Saló de Sant Joan, encara viuen fora del temps i del món, perduts entre rutines no sempre dignes d'encomi, engorronits d'una manera absurda dins una atmosfera provinciana que no s'oreja mai. Hi ha casos i escenes que son de sainet. El sainet hi floreix a cada pas; i en un Palau de Justícia no s'escauen aquestes facècies. El sainet es pot transformar en drama. És clar que hi ha també persones digníssimes, els passos de les quals no són guiats sinó pel desig de justícia. Però són més visibles i fan més impressió les atzagaiades que no pas el compliment del deure. I per això, enmig de l'estès ambient de desconfiança sistemàtica en l'actuació judicial, fets com el que ha donat peu aquests dies a comentaris potser exagerats, no poden fer altra cosa que minvar el respecte envers la funció de la justícia. La més petita falta d'atenció i de sentit de la responsabilitat en moments com els actuals, quan cal restablir entre el nostre públic el sentit de confiança en el joc normal de les institucions i allunyar-lo de la superstició dels feixismes; [...] Aquest cas singular ha de servir de senyal d’alarma per a procedir a una neteja a fons i a una revisió total del Palau de Justícia, fins a posar-lo a nivell de la seva missió; si no, tota la nostra autonomia fallarà per la base, car és la justícia el que fa els règims duradors.
