Anar a cal barber (shop)
A un article publicat fa unes setmanes en aquest mateix setmanari (30-09-2023) feia veure com és d’incoherent demanar insistentment que el català sigui reconegut com a llengua oficial de la Unió Europea i, a la vegada, renunciar a casa nostra a fer-ne ús ple en totes les circumstàncies, incloses aquelles que volen tenir ressonància internacional, que són les que més poden contribuir a fer la llengua catalana present al món, a fer-la visible fora dels nostres límits territorials i mentals. Si s’aconsegueix que la UE accepti la catalana com a llengua oficial serà una gran fita simbòlica, però inútil per a l’assoliment de la normalització a casa nostra, que és on realment s’ha de mantenir viva la llengua.
Ja vaig assenyalar que el funcionament ordinari de les institucions de la UE és quasi unilingüe en anglès (absurdament, en la llengua de l’estat europeu més antiUE) i que les altres llengües no s’hi veuen ni s’hi senten quasi mai, excepte una mica el francès. (Just aquest passat dia 14 llegíem a Vilaweb que uns quants governs europeus criticaven la darrera proposta enviada pel govern espanyol perquè, entre altres defectes –segons ells– era escrita en castellà. Si el castellà ja és llengua oficial s’hi ha de poder escriure qualsevol document…) ¿Que es podrà parlar en català al Parlament Europeu? Sí, però em tem que només qualque diputat catalanista ho farà, i sé cert que si hi ha diputats valencians o balears dels partits majoritaris aniran ben alerta a dir un sol mot en català, encara que en sàpiguen. (Per cert, els diputats gallecs ja hi han pogut parlar sempre, en la seva llengua, perquè com a modalitat galaicoportuguesa ja és oficial a la UE, gràcies a Portugal. Només em consta que ho hagi fet el diputat Camilo Nogueira (1994-2004), del BNG.)
Bé, com he dit, és a casa nostra on es juga la supervivència de la llengua catalana, i 40 i busques d’anys de suposada democràcia a Espanya no han aconseguit assegurar-la. Ben al contrari, el català ha anat perdent presència social a tots els àmbits, llevat de l’escola, i les escasses fites noves assolides (una mica de televisió, una mica de premsa, misèria al cinema) no basten per recuperar l’espai perdut. Ara s’ha aconseguit (perquè convenia al PSOE) que al Parlament espanyol s’hi pugui parlar en català, però és ben clar que és una petita victòria circumstancial, perquè és previsible que si torna una majoria pepera (i encara més amb Vox), s’hi prohibeixi de nou qualsevol altra llengua que no sigui la de l’Imperio. Cap llei superior no empara el multilingüisme al Parlament, que depèn només de la voluntat de qui en sigui president. A la societat urbana, al carrer, al comerç, a la indústria, a l’oci, que són els àmbits més importants per al manteniment de la llengua, el retrocés del català és constant, malgrat els suposats esforços dels encarregats –quan n’hi ha hagut– de la política lingüística procatalana, fins al punt burlesc que els darrers anys han proliferat els negocis etiquetats com a barber shop: els teòrics responsables de la promoció de la llengua del país ni tan sols han reeixit a fer entendre als nous barbers (tots vinguts de fora) que bastava que posassin barber (sense shop), i tots n’hauríem estat més contents!
Es diu i es rediu que el sector de la població més afectat per l’abandó del català és el més jove, i que és aquí on s’han de posar molts de recursos per evitar-ho. Fa uns anys, segons digueren amb la intenció de promoure la música en català entre els joves, precisament, TV3 va instaurar un programa concurs destinat a cantants joves encara no coneguts del gran públic: Eufòria; programa que es veu que ha triomfat, perquè ja se n’han fet unes quantes temporades. Doncs mirau aquestes dades de la primera temporada, aportades per una activista de la llengua: el 50% de les cançons varen ser en anglès, el 40% en català, el 8,33% en castellà i la resta en una altra llengua (Aida Roca; entrevistada a Vilaweb el 21-06-2022). El programa era per promoure la música en català i la meitat de cançons varen ser en anglès! Però, perquè vegeu el nivell d’alienació a què hom ha arribat, el redactor de la notícia feia aquesta remarca: “la presència de la nostra llengua supera de més de quatre vegades la del castellà”. És a dir, que l’anglès hi fos més present que el català, no era notícia (devia ser “normal”); però que el català hi fos quatre vegades més present que el castellà, sí que era la gran notícia! I això dit així a Vilaweb, publicació de caràcter marcadament independentista…
Ens conformam amb la tallada petita… si és més grossa que la dels veïnats dolents! Davant el tot poderós anglès ens alegram de poder-hi conviure, encara que sigui ajupits; davant el malèfic castellà, ens satisfà guanyar-li la partida, encara que el resultat sigui ben poca cosa. (Després d’Eufòria, per cert, va venir Eufòria Dance. Si s’hagués dit Eufòria Danza, els catalanistes indignats haurien posat un crit al cel… Però Dance és “modern”, fa jove… I parlam de normalització lingüística!)
Que en el cel ens vegem tots plegats!
