Cada vegada pitjor
El dia 30 de desembre del 2021 vaig publicar en aquestes mateixes planes un article titulat "Això no pot continuar igual". L’he recuperat, i hi he retrobat dues frases que vull recordar ara. Al començament expressava un desig: “Que l'any que ve sigui diferent i molt millor que el passat i que ens permeti oblidar-lo”. I al final deia: "Això [...] pot canviar tenint en compte que per millorar-ho només cal que hi hagi la voluntat de fer-ho. Serà l’any 2022? Així us ho desitjo!”
No cal donar gaires explicacions per entendre que, quan miro ara la situació en què estem, és fàcil concloure que els meus desitjos no s’han complert i que tenim unes perspectives molt pitjors que les de fa un any. No voldria pas que el que diré serveixi per augmentar la preocupació que detecto al meu voltant. Ho faig amb l’esperança de contribuir modestament a provocar més presa de consciència i aconseguir una millor reacció ciutadana, i sobretot del món polític, que ens encamini cap a l’enfocament, i en alguns casos la solució, dels greus problemes que tenim des dels darrers anys, i que s’han agreujat el 2022. De forma esquemàtica i simplificada, em centraré només en tres aspectes de forta actualitat: la manca de sostenibilitat ecològica, la greu incapacitat de l’acció política i els creixents enfrontaments civils, i fins i tot bèl·lics. En tots aquests aspectes es fa evident una gran manca de responsabilitat.
1. Insostenibilitat ecològica. Aquest any 2022 les sequeres, les pol·lucions, la creixent manca d’alguns recursos naturals i altres fenòmens climàtics han deixat finalment descartades les actituds negacionistes. Ja és indiscutible que hem entrat en un període de no sostenibilitat que afecta no només el planeta, la natura i els animals sinó que posa en perill la continuïtat de la vida tranquil·la de l’espècie humana a la Terra si no es prenen mesures en relació amb els límits numèrics de la població i els seus models de vida i de consum de recursos naturals.
Aparentment, ha crescut molt la consciència i s’han anat establint polítiques i fixant objectius globals de futur en temes com l’escalfament, la transició energètica, la protecció de la natura o dels oceans. Però també s’està comprovant que molts d’aquests compromisos no es compleixen, que als països més rics no hi ha prou voluntat de fer-ho i que no seria just imposar als menys desenvolupats actituds de sacrifici sense una forta ajuda des del món tecnològicament avançat. Crec que en aquest tema hem d’acceptar que hi ha una manca de responsabilitat individual i política en aquests països.
2. Incapacitat política. Només cal donar un cop d'ull a diverses parts del món, començant per Espanya i Catalunya però seguint pels Estats Units, el Regne Unit, pel conjunt de la UE, per Itàlia, per Rússia, per Hongria i Polònia, pel Brasil, Xile i altres estats de Sud-amèrica, per la Xina o per nombrosos països de l’Àfrica i de l’Orient Mitjà. És evident com s’estan posant en perill les democràcies o com ja s’han anat imposant règims dictatorials o autocràtics.
Independentment d’aquest aspecte formal, crec que el problema de fons és que està creixent de forma molt preocupant la desconfiança dels ciutadans en els seus governants a causa d'una sospita d'incapacitat o a la impressió que la seva activitat política està més orientada als interessos personals o partidistes que no pas a resoldre els problemes reals que tenen les persones. Aquesta realitat fa molt fàcil que es puguin obrir pas corrents populistes al voltant de demagogs o de “salvadors de la pàtria”.
La complexitat, la dimensió global i la importància de molts dels problemes actuals demanarien, crec que exigirien, polítiques de consensos amplis i de pactes a llarg termini entre grups polítics o entre països. Però cada vegada l’espectacle és més d’una visió a curt termini, d’enfrontaments, de desqualificacions personals i fins i tot d’insults. No puc deixar de qualificar d'irresponsables aquest tipus d’actuacions.
Estic escrivint aquestes línies quan a Espanya s’està produint una situació poc corrent, en la qual s’enfronten de manera incomprensible governs, cambres legislatives i òrgans judicials, fet que afegeix gravetat als perills per a la democràcia i que incideix plenament en una disminució de la confiança en les tres institucions. Ja feia temps que passava, però al llarg d’aquest darrer any això s’ha agreujat. Caldria una revisió urgent i profunda.
3. Enfrontaments bèl·lics. La invasió russa d'Ucraïna –i, per tant, una nova guerra a Europa– ha empitjorat l’ambient tant des d’un punt de vista polític i econòmic com psicològic. S’afegeix a altres guerres actuals o recents, però que no veiem tan a prop. Es pot tornar a parlar del “perill nuclear”... Encara que hagi pogut servir per reforçar la col·laboració europea en temes energètics, de defensa o de geopolítica, no es pot oblidar que una guerra és el pitjor desastre per a tota societat civilitzada, per les pèrdues humanes, familiars i de tipus econòmic. També la considero una enorme irresponsabilitat per part de tots aquells que l'han provocat o mantingut. Deixeu-m’ho dir d’una manera molt simple: les guerres haurien d’estar prohibides. ¿Podríem esperar que el 2023 s’acabi i que s’aconsegueixi eliminar els elements que l'han causat i, per a alguns, fins i tot justificat?
