El bosc idolatrat
Alexander Stille és l’autor d’un llibre que paga la pena tenir a l’abast per anar-ne llegint els diferents treballs que el componen. Tots responen al títol El futuro del pasado. El va publicar el 2003 i desembarcà a la llengua espanyola dos anys després. Si ara el trec a rotllo és perquè un dels temes que s’hi tracten és el de la gestió del medi natural amb vista a la seva conservació i, també, a la seva rendibilitat. Conta com el més gran parc natural de Madagascar, en ser sotmesa la seva cura a uns estatuts –o reglament–, esdevé un gran problema, mentre que abans no ho havia estat mai.
Abans de la intervenció benintencionada de gent nord-americana amant de la naturalesa, que va contribuir econòmicament al projecte per garantir la bona salut del parc, la gent de l’entorn en treia coses elementals per a la seva supervivència: llenya, fruites salvatges, petits animals de caça, etc. El parc no se’n ressentia, hi havia qui en tenia cura –eren els malgaixos de la contrada, els que en vivien. L’ajuda internacional per protegir aquell indret de bellesa aclaparadora –hi ha moments en què la bellesa ens pot ferir– el va sotmetre a patrons aparentment beneficiosos per al medi, però nefastos per als habitants d’allà prop. A partir d’ara, aquests varen veure dràsticament reduïdes i severament vigilades les seves tasques ecològicament innòcues i imprescindibles per a la seva supervivència.
Un dels pretextos adduïts per a la gran reforma del parc fou la de creació de llocs de treball: un quants porters i altres tants guàrdies forestals (?), per a la selecció dels quals es varen fer càstings, com també s’havia fet per contractar guàrdies, porters, administratius o l’encarregat d’una cafeteria asèptica que de temps immemorials havia estat una tasca. Per completar el feix d’innovacions, diguem que el personal amb salari fix procedia de les millors famílies de la contrada, les que no necessitaven anar al parc a caçar, a recollir un manat d’herba a alguns bolets.
Me n’acab de recordar perquè he llegit ('Larepública') l’entrevista d’Andreu Pujol Mas a Martí Boada, un dels més grans ambientalistes del país. La seva entrevista no deixa roïssos, i valgui, perquè el lector se’n faci una idea, aquest titular: “A la cultura urbana hi ha la idea de sacralitzar el bosc. És un problema d’ignorància”. Lectura aconsellable –a parer de servidor– per rebaixar aquesta ignorància urbana que ens fa creure que qualsevol cosa verda pot salvar el món.
