La bogeria ens ha posseït

“<em>Una autoritat en potència es converteix en autoritat per cortesia de qui l'escull</em>”, de Zygmunt Bauman

Tot just s’estan fent les primeres passes en la transició cap a una societat climàticament neutra i la presidenta de la CE, impulsora del Pacte Verd Europeu, s’ha convertit en una Cruella Von der Leyen que suggereix alentir l’aplicació de les normatives mediambientals. Cal “parar esment a la capacitat d'absorció”, ha dit.  Dies abans, el president francès, Emmanuel Macron, un dels seus àngels de la guarda, havia parlat de prémer la tecla de 'pausa'. Un cop més, alguna cosa grinyola. 

Primer va ser el sector energètic el que va fer combregar l'administració europea amb rodes de molí en considerar el gas natural i l'energia nuclear energies verdes de transició. Poc després d’això, el sector de l’automoció alemany s’oposava a limitar els motors de combustió sintètica. Darrerament, han estat els sectors agraris, principalment dels Països Baixos, Polònia i Hongria, que han protestat per la caiguda de preus i la competència suposadament deslleial del cereal ucraïnès (es fa difícil conjugar això amb els alts preus al supermercat i no pensar que hi ha gat ocult). En síntesi: la guerra com a foc creuat contra de les polítiques de transició i cinisme del capital i les grans corporacions. 

Aquesta actitud malfeinera i ronsa, d’alguns líders polítics, coincideix amb noves dades que alerten de l'agreujament de l'escalfament del planeta. L'Organització Meteorològica Mundial avisa de la probabilitat que almenys un dels cinc anys vinents pugui ser el més calorós registrat històricament. El Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) assenyala que més escalfament augmentarà les pèrdues i els danys i sobrepassarà sovint la capacitat d'adaptació. Podem preguntar-nos, idò, si no són les sequeres persistents, les altes temperatures, els fenòmens meteorològics extrems, els perills més reals, importants i persistents a què s'enfronten els ciutadans, els agricultors i la indústria en general? 

Si ens volem cenyir al límit d'1,5 ºC per a finals d'aquest segle, que de tots els mals seria el menor, seguint el consell de científics i experts, s’haurien de reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle –sobretot de CO2 i metà– a tots els sectors i sense demora de temps. És a dir: no pausa, no alentiment. És de bojos pensar que fer una pausa en les polítiques ambientals no incideix negativament sobre el procés d’escalfament global. El moment climàtic no s’elegeix, és el que és, i ha estat produït per l’acció dels humans. No es pot prémer like o no like, aquesta disjuntiva no existeix: la modernitat líquida s'està evaporant per ebullició. Agradi o no agradi, el canvi climàtic afecta tothom i tot el planeta. 

Nogensmenys, es pot escollir mitigar i minimitzar els efectes de l’escalfament global.  Això, en moments crítics, com els actuals, implica un grau elevat de militància, d’actitud i comportament proactius enfront de la qüestió. És el moment en què les actituds personals es converteixen en element essencial i determinant, són el gra de sorra. Però, per damunt de tot, en contra de la distopia neoliberal thatcheriana, hi ha la societat, per actuar de manera decisiva i amb tota la seva capacitat per aturar el procés de degradació. I, en aquest sentit, l’acció política és l’instrument que permet lligar les preocupacions privades amb els temes públics i afrontar els problemes comuns. L’animal polític d’Aristòtil.

És a dir, ciutadans amb capacitat d’elegir i decidir. Aparentment, el ventall d'opcions on triar és múltiple i divers; no obstant això, a la cruïlla de camins que prefigura la multicrisi actual l'elecció és entre models. Entre l''ésser' i el 'no ésser' l’estat intermedi es fa gairebé imperceptible. Hi ha elements prou evidents i aclaridors per discernir, per exemple: posar les persones i les empreses al centre de la qüestió en la crisi actual, amb un govern progressista, envers l’austeritat i el rescat del sistema financer en la crisi del 2010, sota un govern conservador. 

També, en l’actitud davant la crisi climàtica hi treu el cap la genètica dels models. La 'pausa' i l''alentiment' dels quals parlàvem, en una hipotètica franja de calor de la crisi, es situarien en l'alerta groga de risc potencial o fer la farina blana davant el gran capital. A la franja vermella de màxim perill hi estarien situats el populisme tipus Ayuso-trumpista i la societat agre de la dreta radical XL; nihilisme en estat pur, que navega per l’infern climàtic a bord de la barcassa de la negació, al servei del poder ocult.  

Per ventura, el primer capítol negacionista és no creure en l’existència d’objectius comuns. Idò bé, la voluntat d’escollir i participar és demostrar el contrari: la societat existeix gràcies a ciutadans lliures.