Batalla cultural
La nova dreta populista, que hauríem de qualificar de postfeixista –però que pot portar-nos des de l’autocràcia al feixisme un altre cop– ha sabut capitalitzar molt bé el discurs victimista, que solia difondre’s des de posicionaments més aviat progressistes. Una de les proclames ens vol fer creure que són els campions de les llibertats, i que és votant-los com es podrà retornar a un estat de deseiximent perdut per culpa de les cotilles progressistes, amb el seu èmfasi amb les regulacions en matèria econòmica, però també amb un normativisme absolut, que ens hauria portat a voler fer lleis fins i tot per regular coses tan privades com la sexualitat, la família o l’educació dels fills —ara fins i tot la possessió d’una mascota.
Hi ha un conservadorisme, d’arrel sobretot anglosaxona, que ha fet carrera, ara a Europa, no amb un afany de controlar –amb la vella dèria autoritària del poder absolut…– sinó amb la voluntat d’emancipar. Entenen aquesta desregulació com a capacitat de donar llibertat al fort davant del dèbil, d’obrir les oportunitats perquè els espavilats de sempre puguin fer negoci, o que els privilegiats històrics –els rics, els homes, etc.– puguin continuar fent i desfent sense haver de donar explicacions.
És ben veritat que la llibertat és un valor que ens posa l’individu per damunt de tot, però en el món en què vivim ja no podem continuar enganyant-nos rere abstraccions, sense voler veure les desigualtats humiliants, el medi ambient col·lapsat o la necessitat de benestar social, que ens doni a tots accés a la salut i a l’educació. Tota política progressista serà proteccionista, perquè haurà de mirar quina és la baula dèbil en les relacions socials i anirà a posar normes, garanties, institucions que s’han d’encarregar de subvertir les injustícies històricament heretades. Des d’aquesta dreta rància això és vist com una intromissió, però alhora són ells els que donen suport a la prohibició de llibres que difonguin teoria crítica de gènere, per exemple, o que expliquin les arrels del racisme i la manera de lluitar-hi en contra. Però també hem vist com des del progressisme es promovia la censura de novel·les que poden ser condescendents amb els personatges negres, o que n’aplaudeix i demana la reescriptura en clau 'no ofensiva', com s’ha fet darrerament amb Roald Dahl.
Una cosa curiosa d’observar és com la dreta agafa el discurs de l’esquerra a l’hora de promoure les seves censures; així, igual que des de l’esquerra es vol protegir els joves de certes perversions, la dreta no vol que els joves puguin aprendre les arrels racistes de les seves comunitats, per exemple, perquè això podria disgustar-los, i fer-los sentir culpables i traumatitzats. No és veritat que si algú se sent ofès per la paraula ‘grassot’ en un conte infantil, algú altre també pot sentir-s’hi quan veu que la raça blanca –la que té el seu color de pell– ha fet moltes malvestats en el passat? Les aigües han arribat aquí perquè l’economia ha deixat de ser el camp de batalla polític: ara tot es juga en el camp cultural, que és el de la retòrica, el llenguatge i els símbols.
