Barra lliure per pactar amb Vox
L'extrema dreta no ha arribat a la política amb Vox ni la xenofòbia va arribar-hi amb Plataforma per Catalunya fa anys, o ara amb Aliança Catalana. L’extrema dreta és un espai sociopolític que existeix avui i ha existit sempre, però durant dècades el PP i l’abstenció han donat resposta a aquests votants, amb l’excepció de grupuscles extraparlamentaris fanatitzats. Un bon exemple d’això és la Comunitat de Madrid, on el discurs populista d’Isabel Díaz Ayuso ha donat confort als electors de més a la dreta, o també el cas de Badalona, amb Xavier García Albiol, que ocupa tot l’espai conservador, i també ho hem vist a Galícia, on abans Manuel Fraga i després Alberto Nuñez Feijóo han aglutinat el vot de la dreta sense deixar espai a altres partits.
Definitivament, el Partit Popular s’ha tret la careta. De manera desacomplexada ha decidit buscar l’aliança política amb l’extrema dreta de Vox sempre que faci falta. Va obrir la llauna a Castella i Lleó i, després d’aquestes eleccions municipals i autonòmiques, ja ha instaurat la barra lliure per pactar amb ells on sigui i sempre que calgui. El darrer exemple és el pacte per governar junts la Generalitat Valenciana, amb l’entrada dels de Santiago Abascal al consell executiu, que se suma a l’acord per governar a les Illes, on ja han pactat, per exemple, suprimir l’Oficina Anticorrupció. Veurem si en els pròxims dies aquests pactes s’estenen al govern d’Aragó i també a la Junta d’Extremadura.
L’objectiu final del Partit Popular és la Moncloa, i des de la seu del carrer Génova, de Madrid, han decidit que pagaran el preu que sigui per aconseguir aquest objectiu. Juguen al curt termini confiant que podran reconduir els danys col·laterals que pugui ocasionar pactar amb un partit amb postulats que, obertament, van en contra del respecte als drets i a la dignitat de moltes persones i de molts col·lectius. Per al PP, la fi justifica els mitjans. Per això, si necessita apuntalar-se amb Vox per guanyar poder polític ja no dubtarà a fer-ho, perquè és evident que no té cap preocupació pel perill que suposa blanquejar, banalitzar i normalitzar els missatges de l’extrema dreta. Feijóo va arribar a la presidència del PP amb l’etiqueta de moderat i en pocs mesos ha demostrat que balla al ritme de Vox.
El populisme, sovint s’alimenta de l’odi. El més habitual en els discursos populistes és bastir un discurs sobre la construcció d’un enemic. Els populismes sempre ens han de salvar d’alguna fatalitat i ara el PP i Vox competeixen per protegir-nos dels enemics de la pàtria: un govern socialista-comunista, un feminisme radical, una immigració incontrolada i sota sospita o uns independentistes que ataquen la unitat d’Espanya. És una versió actualitzada dels rojos, els separatistes i els maçons que amenaçaven l’Espanya franquista.
Aturar l’extrema dreta és una obligació democràtica perquè no es pot ser condescendent amb aquells que fonamenten els seus postulats amb afirmacions i plantejaments que traspassen els límits del respecte als drets civils i polítics. En democràcia és sa i necessari confrontar idees i fer conviure posicions allunyades, però han de tenir com a denominador comú els principis democràtics. Quan hi ha plantejaments que no passen la prova del cotó fluix democràtic, la resta d’actors polítics han d’actuar en defensa del sistema democràtic, però sembla que el PP no se sent concernit per aquesta obligació. A França, per exemple, cap de les forces polítiques centrals ha donat oxigen al Front Nacional de Le Pen, tot i tenir uns resultats electorals remarcables en molts comicis.
Però tan clar com això és que no n’hi ha prou amb quedar-se amb la retòrica que cal aturar l’extrema dreta. També és un deure entendre per què hi ha una part rellevant de la societat que es deixa seduir pels discursos populistes, que ofereixen solucions senzilles a problemes molt complexos. Des de posicions progressistes o d’esquerres massa vegades ha fet angúnia entomar debats espinosos que neguitegen diversos sectors de la societat. Per exemple, el discurs sobre la seguretat sempre ha estat patrimoni de la dreta, quan, en realitat, que hi hagi seguretat, que aquesta sigui pública i democràtica, és una condició per assegurar el respecte als drets i a les llibertats.
Les eleccions espanyoles del 23-J es plantejaran com un cara o creu. O amb mi o contra mi. I en una Espanya partida per la meitat, guanyarà qui pugui mobilitzar més votants. Però, guanyi qui guanyi, si després de les eleccions no es va al fons de la qüestió i tot es limita a bons i dolents, només és qüestió de temps que el populisme ens arrasi a tots.
