El plor com a mercaderia
La pandèmia ha posat al centre del debat la importància de la salut mental. Se’n parla més que mai. En part perquè s’han trencat una mica els tabús que l’envolten (tot i que queda molt camí per recórrer), i en part perquè la pandèmia va disparar els casos d’ansietat i depressió i va agreujar els efectes de les malalties prèvies.
De la salut mental, doncs, n'hem parlat molt, últimament, però n'hem parlat poc assenyalant les causes estructurals del sistema capitalista que contribueixen al seu deteriorament. D'on neixen molts malestars? D'un modus vivendi que ens fa sentir-nos alienats. D'un sistema que promou condicions de vida fràgils, que atempten contra el benestar personal i col·lectiu establint, per exemple, unes condicions laborals cada vegada més precàries o dificultant l'accés a drets socials bàsics com l’habitatge, etc.
Per a més inri, últimament hem vist com aquest sistema capitalista neoliberal que ens trinxa el benestar emocional treu profit d'aquest greuge: converteix la salut mental en un tema frívol i l'empaqueta com un producte de consum. En poso un exemple: fa uns mesos es va instal·lar a Madrid La Llorería, un espai efímer (va durar tres dies) que, segons els seus creadors, tenia com a objectiu visibilitzar la importància de la salut mental i normalitzar el fet d'anar a teràpia. En realitat, era un espai governat per la lògica del màrqueting: l'empresa organitzadora buscava fer-se viral creant escenaris amb decoració moderna, amb colors vius i missatges i eslògans pensats per a les xarxes socials.
Romantitzar la salut mental, convertir-la en una cosa estètica sota el pretext de donar-li visibilitat, és un parany. Missatges com “Jo també tinc ansietat”, que es podia llegir a La Llorería, només contribueixen a la banalització. Assimilar la tristor amb la depressió, o el nerviosisme amb l’ansietat, és frivolitzar amb patologies reals que són complexes.
I això és molt greu, perquè el jovent, que és el col·lectiu amb més risc de patir malalties mentals, és alhora el més vulnerable davant les modes que circulen per les xarxes socials. Per exemple, influencers amb milions de seguidors com Dulceida o Laura Escanes (n’hi ha més) han publicat que abandonaven Instagram per recuperar-se mentalment. Han estat desconnexions que han durat molt poc temps i alguns professionals alerten que aquestes conductes poden confondre la percepció dels seus seguidors pel que fa a determinades malalties i com és la seva recuperació.
A TikTok s’han fet viral uns anomenats vídeos d’autodiagnosi que identifiquen exemples de símptomes de malalties mentals (fent simplificacions greus) i que són fàcilment assimilats pel públic, que pot reconèixer com a propis molts dels exemples que es descriuen.
Cal estar alerta davant aquestes pràctiques que apliquen lògiques de consum sobre temes tan importants –també ha passat amb el feminisme–. No hi ha dubte que s’ha de parlar de salut mental, però s’ha de fer des del rigor i la serietat que la qüestió requereix. Prou banalitzacions.
