04/06/2021

Assemblees ciutadanes pel clima: per què no ho provam?

3 min

Gràcies a una beca de la European Climate Foundation, des de la UIB hem començat a elaborar una diagnosi sobre la viabilitat i pertinència de celebrar una Assemblea ciutadana pel clima a les nostres Illes. Una o diverses, perquè evidentment no es pot obviar la complexitat de la condició insular o els distints nivells competencials, especialment en una matèria que afecta no sols les polítiques ambientals, sinó el conjunt de la política. 

No cal dir que l’emergència climàtica ja hi era, i que malauradament hi romandrà, quan el covid hagi passat. Ni que les Illes som un territori extremadament vulnerable als impactes cada cop més evidents del canvi climàtic. Podríem dir que la pandèmia, de fet, a més d’estar per altra banda vinculada al canvi climàtic, ha estat un terrible assaig dels efectes d’aquesta vulnerabilitat, especialment en termes socials i econòmics. 

No obstant això, l’optimisme que acompanya la lenta però decidida reactivació econòmica, si bé és necessari en termes socials i laborals perquè la situació és insostenible per a bona part de la població, no pot ser l’excusa per oblidar els deures que tenim pendents, o per deixar-los en un segon pla. Les incerteses i els riscos que el covid ha fet evidents només poden ser reduïts a partir de mesures que aportin alguna certesa. Si és que volem deixar de ser un gegant amb els peus de fang, és clar. No podem mirar cap a un altre costat mentre països veïns aposten des de la responsabilitat per formes de viatjar que impliquen reduir trajectes en avió, o perquè per moltes ganes que tinguem tots de recuperar la “normalitat”, és impossible que les formes de practicar el turisme continuïn immutables.

Si el món es mou, el pitjor que podem fer és quedar quiets. I això, que sembla tant de sentit comú que fa feredat, esdevé una qüestió tabú quan ho traslladam al debat polític, fortament polaritzat. Ens trobam amb la paradoxa que és urgent prendre decisions valentes, però a la vegada resulta difícil, impopular, controvertit, prendre aquestes decisions. Si més no, fer-ho amb serenor des dels marcs habituals.

Per això altres països com França, Gran Bretanya o Escòcia sense anar més enfora, o regions com Occitània, ja han provat les Assemblees ciutadanes pel clima. Instruments  que faciliten la presa de decisions sobre canvi climàtic que afecten l’economia, la societat i, al cap i a la fi, les nostres vides. Decisions que no poden esperar. També a Espanya el Ministeri de Transició Ecològica va anunciar fa uns dies la celebració, la pròxima tardor, d’una Assemblea estatal sense resultats vinculants. Experiències diverses, en les quals s’elegeixen per sorteig cívic i a partir d’una mostra estratificada,  un grup de persones de tota condició social que conformen l’assemblea. I que a través d’un procés de deliberació amb l’acompanyament de persones expertes i de la societat civil en la seva pluralitat, permeten arribar a acords en forma de proposta que es traslladen a les institucions corresponents.

Independentment del que passi amb l’assemblea estatal, que serà la primera que se celebri, aquí tenim el repte de poder realitzar una assemblea (o assemblees) que siguin útils a l’hora de plantejar propostes que permetin avançar en la necessària transició energètica, econòmica, ecològica i social a les nostres Illes. A tot l’Arxipèlag, a cada illa i a cada municipi. La UE (de moment, amb menys ambició que la que mostren els nous Estats Units de Biden) desplegarà en els anys vinents quantitats ingents de recursos econòmics que prioritzen les mesures de transició cap a la sostenibilitat, recursos que no poden ser per seguir fent més del mateix en lloc de preparar-nos per afrontar les incerteses i riscos que tenim per endavant.

Mentre els governs no actuen, o no ho fan amb el nivell d’exigència, responsabilitat i pedagogia que requereix el moment, s’incrementa la bretxa entre la ciutadania i les institucions, això que anomenem la crisi de les democràcies representatives. Els malestars socials, no sempre ben canalitzats, són el símptoma d’aquesta bretxa però sobretot de l’absència d’esperances i horitzons de futur que parteixin de preguntes tan senzilles i alhora ambicioses com: què hem de fer perquè els nostres fills i filles puguin viure amb dignitat en un entorn igual o millor del que hem gaudit nosaltres? També (jo diria que sobretot) d’això va la lluita contra el canvi climàtic.

De la mateixa forma que hem estat un territori pioner en polítiques com la Llei de canvi climàtic o la de residus, també ho podem ser en la recerca de nous mecanismes de deliberació democràtica que refacin la confiança entre la ciutadania i les institucions, i que a més siguin útils a la presa de decisions per fer front a les distintes emergències, començant per la climàtica. Per què no ho provam?

Professor de la UIB
stats