Assassinats a Son Coletes
Els 15 cossos trobats en la fase de les excavacions a Son Coletes que ha acabat aquesta setmana, juntament amb els que s'havien localitzat en les fases anteriors, sumen ja 77 persones assassinades pels feixistes durant la Guerra Civil. Xerram només de Son Coletes i xerram, de moment, de tres fosses obertes: més endavant, en fases posteriors, haurien d'aparèixer encara més cossos, a pesar dels esforços que es van dur a terme durant el franquisme per mirar d'endur-se sacs d'ossos i fer desaparèixer el rastre dels crims. Ateses les proporcions de la carnisseria que els feixistes van perpetrar a Manacor, no és exagerat parlar de camp d'extermini, com ho va fer la presidenta Armengol. Per bé que, per ser precisos, solem parlar de Son Coletes, les execucions a Manacor, com ha indicat l'historiador Antoni Tugores, van començar al cementeri vell, que estava situat a l'avinguda del Parc, on actualment trobam instal·lacions públiques com la piscina municipal, l'Auditori i la Policia Local. Allà les persones eren executades en grup, i a continuació acaramullaven els cadàvers i els pegaven foc, davant de tothom perquè servís d'exemple. Tugores, que és una de les persones que més i millor han estudiat la Guerra Civil a Mallorca, i concretament a Manacor, m'explicava, en una visita a Son Coletes en què va tenir la gentilesa d'acompanyar-me, que al cementeri vell hi va ser massacrada una quantitat de persones indeterminada, però que segurament podia arribar a les dues-centes. A Son Coletes, la xifra més fidedigna era de 131 persones assassinades.
El batle de Manacor, Miquel Oliver, ha declarat aquests dies als mitjans que, quan van començar les excavacions, van rebre advertiments de persones del poble que els deien que ho deixassin anar, que tanmateix no trobarien res. O bé es pensaven que la feina de fer desaparèixer les proves s'havia fet més meticulosament, o bé sabien que acabarien sortint els cossos i feien un darrer intent per evitar-ho. També els nazis alemanys van fer tot quant van saber per amagar o esborrar els crims que s'havien comès als seus camps de concentració i extermini. Amb una diferència fonamental, i és que, a Alemanya, els feixistes van perdre la guerra, mentre que, a Espanya, la van guanyar. I una altra: la guerra dels nazis era mundial, per obtenir l'hegemonia a Occident, mentre que la dels falangistes i els franquistes va ser civil, per mantenir el poder en les elits que se sentien amenaçades per la República.
A Mallorca es constata allò que ja se sabia, i és que no s'hi van produir un seguit de morts que s'explicarien pel fet mateix de trobar-se en una situació de guerra, sinó que hi va haver una acció planificada de persecució i extermini de ciutadans per les seves idees polítiques. Persones innocents i pacífiques eren detingudes, torturades, vexades i assassinades, i això es va fer amb plena consciència. S'havien pres decisions, i uns van donar ordres i els altres les van rebre i les van executar. Van passar gust de fer-ho i sovint en presumien. Ho van fer, a més, amb acarnissament, procurant el màxim de sofriment a les seves víctimes, i després als seus familiars, que eren assenyalats i difamats. El simple fet de comprendre què va passar és dolorós i repulsiu.
La memòria dels autors d'aquella dansa macabra no mereix cap perdó. Tampoc el mereixen els seus hereus, ni els ideològics ni els materials. És cert que molts mallorquins encara no entenen, o no volen entendre, la importància de recuperar aquests cossos de les fosses comunes. Potser els seus fills, o els nets, sí que entendran que és fonamental recuperar-los si volem tenir una certa dignitat com a poble.
Sebastià Alzamora és escriptor
