L’arma de Gazprom
Va ser a principis del 2000, els anys de la gran expansió de la gasista russa Gazprom pel territori comunitari, que un periodista nord-americà va popularitzar el sobrenom de Gasputín per a un Vladímir Putin que havia descobert que els hidrocarburs eren la seva arma més poderosa. La dependència del gas rus li oferia una via directa d’influència política a Berlín, Roma, París o Londres. Ben aviat, els grans monopolis dels hidrocarburs russos es convertirien en els clients més generosos dels despatxos de lobistes de Brussel·les, que fitxaven antics membres de la Comissió Europea per representar els interessos de Gazprom al mercat comunitari.
I en el pitjor moment de la guerra siriana, mentre Angela Merkel i François Hollande acusaven Putin de crims de guerra pels bombardejos contra civils a Alep, la Comissió Europea decidia ampliar el volum de gas que Gazprom podia transportar a través del gasoducte que el connectava amb l’Europa Occidental per Alemanya, i que estava limitat des del 2009 per evitar la posició dominant del monopoli estatal rus.
La teranyina de la dependència energètica europea es va teixir a poc a poc. Amb la voluntat i el compromís d’aquesta Unió Europea que ara es prepara per encarar un hivern que decidirà el futur econòmic i polític del projecte comunitari.
Si alguna cosa ha demostrat aquesta Comissió, presidida per Ursula von der Leyen, és capacitat d’aprendre dels errors comesos en les crisis anteriors.
CONSEQÜÈNCIES. Divendres que ve una reunió extraordinària dels ministres d’Energia de la UE a Praga ha de posar les bases de la reforma del mercat europeu de l’electricitat i aconseguir rebaixar el preu del gas. Respostes urgents a un ofec per fascicles. Una a una, el Kremlin va tancant les aixetes del gas rus cap a l’Europa occidental. Rússia ha confirmat la suspensió indefinida del subministrament a través del gasoducte Nord Stream I, que connecta directament amb Alemanya, i segons el Kremlin, no hi haurà més enviament de gas fins que no s’aixequin les sancions internacionals contra Rússia. Mentrestant, l’OPEP (Organització de Països Productors de Petroli), encapçalada per l’Aràbia Saudita i Rússia, també ha decidit reduir la producció de cru a partir del mes d’octubre per garantir-se un augment del preu del barril.
L’economia i la indústria europea estan sota una pressió màxima. El risc de pobresa energètica afecta cada cop més famílies.
REVISIONISME. La Rússia de Putin recorda l’Alemanya de després de la guerra, “però a la de després de la Primera Guerra Mundial”, escrivia el pensador Ivan Krastev al seu llibre La luz que se apaga ; l’Alemanya del ressentiment. Aquesta Rússia putinista “s’ha convertit en una potència plena d’ira revisionista, presumiblement concentrada en destruir l’ordre europeu”, diu el pensador búlgar. El sentiment d’humiliació, que el Kremlin no amagava aquests dies de funeral per Gorbatxov i d’enterrament definitiu d’una transició salvatge i mal digerida, s’ha traduït en l’agressivitat de la conquesta territorial i la brutalitat de la guerra. Ja no n’hi ha prou amb conquerir mercats i dependències. L’escenari europeu ha canviat. La sort d’Europa es decidirà aquest hivern.
