I ara, la memòria
Ni al PP ni a Vox els interessa que es faci llum sobre els crims del franquisme durant la Guerra Civil, que, només a les Balears, van deixar un cens de més de dues mil persones assassinades, i prop de nou mil que van ser tancades en presons i altres centres de reclusió. Tampoc no els interessa, ni al PP ni a Vox, restituir i honorar la memòria d'aquestes víctimes, que eren persones innocents que l'únic crim que van cometre va ser tenir idees progressistes. Abans que algú surti a dir el contrari, cal subratllar que, a les Balears, tots els crims de la Guerra Civil van ser comesos pel bàndol insurrecte que va perpetrar el cop d'estat del 18 de juliol de 1936, és a dir, els feixistes que es van aixecar contra el govern legítim de la República. No hi va haver “barbaritats de les dues bandes”, com acostumen a apuntar tot d'una la gent del PP i de Vox. Totes les “barbaritats” varen venir d'una sola banda.
Ni al PP ni a Vox els interessa la memòria històrica, perquè inevitablement dona a conèixer el passat sanguinari i dictatorial del nacionalcatolicisme que ells encara defensen. El PP va ser fundat per un exministre franquista, i el màxim gest que ha fet en tota la seva trajectòria per desmarcar-se d'aquest origen va ser votar a favor d'una proposició no de llei per obrir les fosses comunes, cosa que es podia entendre com una condemna –elusiva i poc enèrgica– del franquisme. Tanmateix, això va ser l'any 2002, i de llavors ençà (amb Aznar, Rajoy, Casado i Feijóo al capdavant), el partit s'ha negat repetidament a repudiar el franquisme de manera explícita i clara. Per la seva banda, Vox no tan sols no condemna el franquisme, sinó que l'aplaudeix i l'exalta públicament, i es permet fer-ne bandera i broma, amb una arrogància que a d'altres països els podria dur responsabilitats penals. De fet, en teoria la Llei de memòria democràtica aprovada al Congrés durant la legislatura anterior persegueix judicialment l'apologia del franquisme, però no sembla que es pugui esperar que això es tradueixi, a la pràctica, en condemnes contra neofeixistes davant d'uns tribunals amb una forta tendència a absoldre'ls emparant-se en una interpretació interessada de la llibertat d'expressió.
Anterior a la llei estatal, les Balears tenen una Llei de memòria històrica que el PP es va comprometre amb Vox que derogaria, dins l'acord de 110 punts que tots dos partits van signar a canvi que Vox investís presidenta Marga Prohens. La derogació es produirà, gens casualment, en el context d'una ofensiva contra la memòria històrica a totes les comunitats on governa la dreta ultranacionalista pepera i voxera. El govern de Pedro Sánchez ja ha anunciat que recorrerà contra les mesures antimemòria d'Aragó, Castella i Lleó i el País Valencià (i ara, també, les Balears) davant l'ONU i la Unió Europea. No n'hi ha per a menys: la qüestió és greu, és transcendent i en depèn la construcció d'una certa, possible, justícia democràtica.
A les Balears, després de les successives envestides contra el català i contra l'escola pública, i després de la desregulació urbanística que converteix de nou (ja ho havia fet en el seu dia la llei Delgado) tot el sòl de les Balears en edificable, havia d'arribar el moment de tornar a tirar terra, i mai més ben dit, damunt la història. El PP cedeix a Vox la iniciativa de la derogació, perquè hi passi gust i per evitar embrutar-se directament les mans. Però tots dos comparteixen, en essència, la mateixa voluntat de tornar a imposar el silenci damunt d'uns crims que han perdurat durant més de vuitanta anys. I que perduraran a través del segles, per molt que ho intentin impedir aquells que, a més de pèssims governants, no tenen inconvenient a convertir-se en blanquejadors d'assassins.
