Anticatalanisme patriòtic
En el llenguatge (amb els distints accents) de l’Espanya profunda, el concepte de pàtria i derivats apareix sovint com una càrrega verinosa per llançar als enemics. Deixem-nos de tanta delicadesa i diguem d’entrada que els principals enemics de Catalunya professen en general el patriotisme enverinat. Tant, que la mena de verí pot arribar a trastornar el seu posseïdor, de forma que el llanci amb un determinat motiu contra un grup humà i emprar-lo en benefici d’un altre amb idèntiques o majors càrregues de culpa. Aquestes setmanes l’afer Ferrovial està en la boca de molts d’espanyols que acusen de falta de patriotisme els directius de l’empresa. Tenen motius per obrar d’aquesta manera, ja que, del trasllat de la seu de Ferrovial a Holanda, supura una manca de confiança que contribueix a crear dubtes sobre l’economia espanyola. Sí, tal com s’entén en patriotisme per aquestes contrades, Ferrovial ha donat mostres d’una manca radical –o sia, extremista– de patriotisme. I ara es podria dir allò tan esquinçat: el capital no té pàtria –reforça aquesta veritat universal el fet que no van mai a la guerra a defensar-la els enriquits, per exemple, gràcies a subvencions i altra mena d’ajudes de les institucions públiques.
Les onades de patriotisme que han ressonat arran de l’afer Ferrovial no es varen deixar sentir, ni en forma de remor suau, quan les més altes i putrefactes instàncies de la vella Espanya pressionaren empreses catalanes perquè traslladessin les seves seus a altres comunitats autònomes. No va fer falta, en aquella seqüència, un alè patriòtic per fer arribar als poderosos que, precisament per patriotisme, no es pot destruir una nació com la catalana? Es veu que Catalunya no és pàtria a fora del seu territori, sinó país enemic, el qual es pot atacar amb càrregues immenses de verí. L’A por ellos des de Huelva expressa un odi potser impossible d’erradicar.
Aquesta (mala) relació no du camí de millorar. Una de les raons és el fet (o la creença més atàvica) que l’anticatalanisme dona vots. Segurament és així. No seria casualitat que les comunitats més properes i hostils a Catalunya en campanya electoral esmolin la seva agressivitat, present sempre –recordeu l’assassinat de Guillem Agulló i les bombes amb voluntat de matar Joan Fuster, a part de la inacabable campanya de fustigació contra els defensors de la cultura i la llengua.
I des de dalt, res de res.
