25/08/2023

Amor de germans

Un germà és tenir aquella ànima consemblant que busquem tota la vida allà mateix. La trena que uneix els germans neix en un lloc molt profund i sembla que, per més avall que caiguem o per més fosc que es faci, per més que ens n'allunyem o deixem que el temps la desgasti, sempre arribem a abastar la corda quan necessitem amarres per aguantar-nos drets en aquest món. La llengua sap de què va, aquesta mena de vincle, i per això empra el mot ‘germanor’ per descriure un afecte i una unió que són especialment forts i desinteressats, i la paraula ‘fraternitat’ per designar les comunitats que viuen en igualtat de condicions i amb codis d'ajuda mútua.

La literatura va plena de germans i germanes memorables, i la majoria de rondalles populars i llegendes ja tenen ben en compte, per als seus arguments, les relacions que s'estableixen entre els diversos fills d'una parella. A les mallorquines, sabem que el primogènit no se'n sortirà de la tasca que se li ha encomanat; el segon, tampoc; però el caganiu no cometrà els mateixos errors que els seus dos germans i triomfarà finalment. O que, tal vegada, el gran partirà en un intent d'emancipar-se i el petit –entre amoïnat i gelós– l'acabarà seguint i rescatant dels perills d'un gegant o d'una mala fada. Als contes dels germans escriptors Grimm hi coneixem Hansel i Gretel: un germà golafre que sa germana salva de ser endrapat per una bruixa, en comptes d'abandonar-lo i arrancar a córrer (com ho han fet, al començament del relat, els pares d'ambdós). La trena que uneix els germans és igualment llarga i gruixuda entre els Karamàzov de Dostoievski, que es fan costat durant tota la novel·la, provant d'entendre les decisions de l'altre, provant de no jutjar i ignorant la resta de l'entorn social, malgrat que entre ells hi hagi diferències morals irreconciliables.  

Cargando
No hay anuncios

Que la llengua ja n'avisa: amor de germans, amor de cans. Les picabaralles són el pa de cada dia, mentre que la lleialtat i la companyonia es mantenen inalterables. Els germans ens burxem sense parar, de vegades competint per l'afecte (o l'herència!) del pare i la mare, però en general senzillament aclaparats per la gran sorpresa: havent partit de gairebé el mateix punt exacte i estant units per una història i uns afectes (o desafectes) comuns, som la nit i el dia! 

A casa, amb els germans, és on descobrim les misèries humanes –l'enveja i la gelosia, l'ambició i la competitivitat, la malícia...–, però també és a través del vincle amb un germà que aprenem a ser empàtics, a compartir, a debatre, a respectar i a acceptar la individualitat dins d'allò col·lectiu. No és estrany que les grans guerres entre germans esclatin, ben sovint, quan un d'ells es desvia del traçat que els progenitors han previst per a cadascun i tira pel dret (encara que vagi de tort).

Cargando
No hay anuncios

Gregor Samsa, per exemple, és l'escriptor, l'artista, l'inadaptat que tria una manera de viure alternativa a la que se li pressuposa. Per als pares, esdevé el paràsit i l'infant no surat, mentre que per a la germana continua sent el germà: a voltes, contrincant que se n'ha sortit a fer la seva i, així, un heroi exemplar; d'altres, el que, aclaparant l'atenció, es transforma en una nosa per al desenvolupament d'ella i una càrrega de patiment i de feina que no li sembla que hagi de suportar. I això no obstant, la mitjancera que evita que els pares fumin fora de casa o matin a cops de sabatot en Gregor és la Grete, la germana, que n'assumeix el desagraït paper de cuidadora. Al final de la història, la seva pena és més grossa i, alhora, és més llarg el seu sospir alleujat. La Grete s'ha quedat  sense mirall, però ara els pares (tranquils, perquè els queda un descendent) la veuen sense comparatius, i l'aprecien més.

L'autor de La metamorfosi, de fet, va compartir una relació molt especial amb la seva germana més petita. En una postal de 1909, que Franz Kafka tenia 26 anys i Ottla, 17, ell li demana que “si us plau” treballi fort, perquè així no haurà de tornar encara del seu viatge a Itàlia. Més endavant, d'altra banda, és Franz que intercedeix davant dels pares perquè ella pugui estudiar, i després, durant molts anys, Ottla l'acull a la seva granja perquè hi escrigui. La corda es va trenant i es torna més i més resistent. Gairebé al llarg de tota la vida, els dos germans es van escriure postals i cartes carregades de tendresa, retrets directes, consultes ‘del cor’ i anècdotes bones i dolentes explicades sense filtres, amb la màxima confiança. La família de l'Ottla va conservar aquesta correspondència, després que ella fos assassinada al camp d'extermini d'Auschwitz, on havia volgut acompanyar com a voluntària un comboi d'infants, l'any 1943. Abans, l'any 1924, s'havia ocupat del seu germà Franz durant els mesos més greus de malaltia. Un germà és una fortuna.