L'ambigüitat sobre el turisme
Llegia diumenge passat a l'ARA la breu crònica del Toni Vall sobre la massificació turística a les antigues bateries antiàeries del Turó de la Rovira. A la foto de Pau de la Calle hi cridaven l'atenció dues coses. Primer, l'extraordinària bellesa del paisatge urbà de Barcelona, mar inclòs, durant el crepuscle primaveral. En segon lloc, l'aglomeració més o menys esperpèntica de gent. ¿És la bellesa de l'entorn la que provoca aquesta gernació? Fora temptador dir que sí, però és evident que no és ben bé així: aquestes vistes ja hi eren abans. Fa molts anys que faig llargs trajectes a peu per la ciutat de Barcelona –com a mínim els 3,5 km d'anada i 3,5 de tornada de casa a la Facultat; 17 o 18 km els dissabtes i els diumenges– i els puc assegurar que fa menys d'una dècada per allà no hi rondava quasi ningú. Òbviament, el paisatge era igual d'espectacular que ara, però tant el personal estranger com el local tenien altres referents urbans al cap. A mi m'agrada pujar pel turonet on hi ha el Parc Güell, enfilar la carretera del Carmel, fer un cafè al bar-restaurant Las Delicias (paisatge de Marsé, personatges de Marsé), continuar pel costerut carrer de Mühlberg –que és per on millor es va als antiaeris– i entrar al gran Parc del Guinardó, un dels pocs llocs d'aquests rodals on es poden veure avets –no pins– mirant al mar. Pels voltants del Turó de la Rovira sempre hi havia algun iaio buscant caragols o espàrrecs de marge, si era el temps, i també conversa. Sí, el lloc era el mateix que ara... però no existia Instagram. Heus aquí el misteri.
La setmana passada l'Ajuntament d'Amsterdam va prendre una decisió força expeditiva: comunicar als turistes anglesos que visiten la ciutat amb la intenció d'emborratxar-s'hi, drogar-s'hi i fer-hi merder que no són benvinguts, i que corren el perill real de ser detinguts i pagar una multa. Cada cap de setmana a Amsterdam hi ha grups nombrosos d'embriacs amb accent cockney que, amb l'excusa d'un comiat de solter o similar, alteren l'ordre públic i fan destrosses. El missatge de l'Ajuntament neerlandès es basa en un càlcul molt senzill: aquests individus generen més despeses que guanys. Són un mal negoci, aquí i a tot arreu. El mel·liflu i una mica carrincló discurs sobre el turisme basat en el concepte de civisme ha estat per fi substituït per un càlcul pragmàtic, cosa ben lícita. El civisme està molt bé, evidentment, però això no vol dir que hagi de ser l'únic referent a tenir en compte. Una ciutat és un espai compartit que no es manté pas sol: tot surt de la butxaca dels contribuents, així com de la dels passavolants que fan una despesa o altra, en molts casos important. En aquest sentit, hi ha discursos que grinyolen una mica, o molt. "Tourists go home, refugees welcome". Suposo que han vist el missatge en alguna paret de la ciutat. En abstracte, és fàcil adherir-s'hi. Si gratem una mica, no tant. Qui ho va començar a escriure, això? Fem una mica d'arqueologia grafitera. El maig del 2016, ja fa set anys, la pancarta que van posar els okupes de l'antiga Escola d'Arts i Oficis del carrer Avinyó era justament aquesta. Abans que els fessin fora, Gerardo Pisarello va fer un tuit defensant la mediació, i Barcelona en Comú un altre afirmant: "Apostem per la mediació i seguim defensant els espais d'autonomia". Per descomptat, "els espais d'autonomia" són un eufemisme per designar l'apropiació, reprivatització i posterior degradació de locals públics i privats.
El discurs que barreja demagògicament turistes i refugiats conté una disfunció aritmètica. No, els números no surten. En efecte, en una ciutat que ha vist desterrada a poc a poc la importantíssima activitat industrial que la va fer tal com és avui, l'única sortida plausible és el turisme. Als refugiats i a altres persones que ho necessiten no se'ls acull precisament en "espais d'autonomia". Com es paga, doncs, aquesta despesa? Amb una comptabilitat municipal màgica? Convindria que el proper govern de la ciutat de Barcelona, sigui quin sigui, deixés clar –i ho fes en termes programàtics– què vol fer exactament (subratllo l'adverbi) amb el turisme. L'ambigüitat actual, el sí però no sistemàtic, les mitges tintes acomodatícies, ja no s'hi valen. També fora bo aclarir, amb dades provinents de fonts científiques solvents, no de xiringuitos de pseudorecerca finançats pel mateix Ajuntament, quina és l'aportació real, o bé la despesa, que genera per a la ciutat un creuerista alemany, un okupa italià, un estudiant d'Erasmus francès i un participant del Mobile canadenc, posem per cas. ¿No troben què seria interessant saber-ho per poder prendre decisions raonables?
