PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSD’Hipòlit Nadal (Port de la Selva, 1891 - Buenos Aires, 1978) en el número 1 de 'Ressorgiment' (VIII-1916), revista publicada a Buenos Aires de 1916 a 1972. És un article-crida que reflecteix l’estat d’ànim d’emigrants i exiliats catalans anys abans de l’èxode i la diàspora forçades per la guerra del 1936-39. Demà passat, a Port de la Selva, la Càtedra Hipòlit Nadal i Mallol de Revistes en Català celebra la 1a Jornada de Periodisme i Exili. Imatge: portada amb il·lustració de Joan Vila ‘Joan d’Ivori’ (Barcelona, 1890-1947).
Recollint, ben agradosament per cert, les innumerables opinions emeses per distingits compatricis amb motiu de la publicació de Ressorgiment, a vosaltres, homes de Catalunya, escriptors de la pàtria, tots els que teniu fe en l’avenir del nostre poble, em dirigeixo inflat el pit d'entusiasme, però amb el cor compungit per un pressentiment: la temença de que el prec que vaig a fer-vos en nom dels catalans de l’Argentina no tingui eficàcia pels pocs mèrits del qui aquestes ratlles signa. Voldríem que comprenguéssiu l’esforç, el miracle, que suposa la publicació d’aquesta revista. [...] A Catalunya s’ignora la verdadera situació dels catalans d’Amèrica. No és possible fer-se ben bé càrrec de la faiçó amb què actuem, i si bé algunes vegades rebeu noves agradoses, no vol dir això que dintre l’esfera del nostre actuar no passem un verdader calvari. Hem de lluitar contra factors tan oposats a la nostra peculiar manera d’ésser, que sols una ferma voluntat, un esperit disposat a rebre els més cruels desenganys, en holocaust a la finalitat patriòtica que perseguim, no ens fa tornar enrere; i si bé qualques voltes notem els efectes d’una depressió d’ànim, la més lleu reacció que es manifesta dins la nostra vida col·lectiva ens torna l’entusiasme i l’ardidesa i tornem a ser els lluitadors, humils, però abnegats i sincers de sempre. La nostra gosadia ens ha portat a una empresa superior a les nostres forces. Però nosaltres, que tenim fe en Catalunya, no hem dubtat un sol moment confiant en la col·laboració dels homes que de l’amor a la pàtria han fet un culte. A ells ens dirigim, als que creguin en la valor de l’acció dels catalans allunyats de la pàtria; als definidors de la personalitat de Catalunya; als sembradors d’ideals; als escriptors tots, siguin quines siguin les creences llurs, de l’esquerra o de la dreta, del mig o de les vores, liberals o conservadors, futuristes o tradicionalistes, mentre avantposin a totes les coses el sagrat amor a la pàtria. A tots ens adrecem en cerca d’una almoina espiritual: feu-vos la gràcia d’escriure quelcom pels catalans d’Amèrica! Envieu-nos, de tant en tant, treballs que ens orientin, lletres que ens parlin dels problemes vitals que somouen la consciència del poble català, dels progressos morals i materials de la nostra Catalunya, de tot el que significa vida i moviment. No us demanem pas gran cosa. Només que us recordeu de nosaltres: que penseu en la Catalunya que viu fora de la pàtria i que en les penúries de l’exili no oblidem un sol instant la terra que ens veié néixer i ens delim esperant l’hora anhelada del retorn! Recordeu-vos-en! Aquest prec us el fem amb tota la vehemència d’un clam desesperat. Penseu que això demanat obeeix al desig de millorar la condició patriòtica dels vostres germans de pàtria, d’orientar als convençuts i de convèncer als escèptics, catalans tots que sofrim la influència nociva del medi ambient en què vivim, que ens desnacionalitza, ens descatalanitza…
