Si els fets d’aquestes setmanes crearan més independentistes o, al contrari, en disminuiran el nombre és una qüestió que fa part de la guerra contra el Procés i que, per tant, no passa de ser una arma més en mans de tothom que la vulgui emprar. Crec que no ho podem predir. L’independentisme es desperta o es condorm per motius no sempre aprehensibles amb un cert rigor: situació que fa les delícies dels demoscòpics mercenaris, tothora disposats a fer de contrafort de línies editorials amb esquerdes. En tot cas, l’independentisme, aquests mesos, pot estar sotmès a canvis, en un sentit o un altre, que no necessàriament hauran de perdurar en el temps.
No obstant això, és possible que es produeixi un altre fenomen: que l’actual població independentista, o el que en resti en el seu cas, s’afirmi en les seves conviccions. Els independentistes, passat festes, seran més o no seran tants, però ho seran molt més; i aquesta evolució és el que ignora clamorosament el govern de Rajoy, amb el suport tan fer del PSOE/PSC, amb unes polítiques a curt termini –en clau electoral, bàsicament– aplicades amb incontinència i desmesura –i, sobretot, amb mala llet.
És un mal negoci per a tothom, també per als inquisidors: parlaran, per poc que els demoscòpics els ho insinuïn, d’independentisme residual, però allò que el vent no s’emportarà serà la llavor. Hi ha llavors que es torben a germinar i que no és que s’hagin abolit, sinó que estan a l’aguait de condicions més favorables. Les operacions actuals d’oclusió autonòmica s’han executat sense tenir en compte que, com canta Raimon, quan sembla que s’acaba torna a començar. Rajoy i els seus conjurats, amb aquesta estratègia d’ofegament, s’alineen amb la doctrina Espartero: cal bombardejar Barcelona cada cinquanta anys per mantenir-la a ratlla. Hi ha moltes classes de bombes, això ja ho sabíem, però cap que ho pugui destruir tot.