Ahir per avui, avui per demà

Més de 45 anys han passat entre les mítiques, ja, fotografies de l’ocupació de sa Dragonera per llibertaris i anarquistes –“Dragonera per als dragons”– i la pancarta que aquesta setmana s’ha penjat al pont del Port de Sóller en la qual es podia llegir “Arruix, sollerics, Sóller és just per a guiris i rics”.

Més de 40 anys han passat des d’una de les mostres més significatives i històriques de la consciència i les lluites ecologistes a Mallorca. Unes lluites que han passat d’ocupar espais per salvar-los del procés de destrucció que implicava la consolidació del model de turistització insular a lluites socials contra el sentiment d’expulsió dels nostres entorns més quotidians i vitals a gairebé tots els racons de l’illa.

Sovint diem que la turistizació ha estat un procés de colonització territorial, que va començar pel litoral, va ocupar els espais més privilegiats amb grans urbanitzacions, va endinsar-se cap al centre de l’illa i ha acabat ficant-se dins casa nostra. Aquest ha estat un procés no només de construcció de places turístiques i infraestructures, sinó també un procés de mercantilització de tot allò susceptible de ser mercantilitzat en format souvenir i d’especulació financera i immobiliària, un revulsiu de circulació i acumulació de capital que en els darrers anys ha mostrat la seva cara més agressiva i més elititzadora: Mallorca ja no només és per a qui la pot suportar, sinó, i sobretot, per a qui la pot pagar: gentrificació i expulsió són dos fenòmens germans i ja massa familiars. Fa dues setmanes, a Formentera, l’Obra Cultural Balear va organitzar una taula rodona sobre 'Model de territori i model turístic' i, enmig de dades i evidències compartides de massificació turística i saturació sense precedents, el periodista Joan Lluís Ferrer va aportar dades de l’Ibestat que constaten la pèrdua de població resident a l’illa en els darrers anys: les cases de l’illa són venudes per a segones residències i/o lloguer vacacional, mentre els residents acaben sent expulsats a altres indrets, fora de les Illes, on poder pagar-se un lloguer o una casa que ja no poden pagar a Formentera; per tant, la població censada va minvant. Un procés d’expulsió consentit, en tota regla. Les illes acaben convertint-se en grans ressorts on també habiten els que serveixen el gran negoci turístic i altres reductes de població resident que cada cop més semblen una anomalia o excepció, amb el consegüent sentiment de fer nosa. 

Regular preus de lloguer, prohibir compravenda d’habitatges a no residents, construir habitatge social, prohibir el lloguer turístic i la construcció i habitatge en sòl rústic són mesures que sorgeixen com a propostes per pal·liar el drama de l’habitatge a les Illes, però que soles no resoldran una realitat que s’imposa a cop de preus en creixement exponencial: les Illes es venen com a paradisos per a qui els pugui pagar: turistes o inversors, tothom que pugui pagar-lo o fer-ne negoci.

Davant això, fa anys que les propostes ecologistes van més enllà de la denúncia dels desastres territorials, l’escassetat i degradació dels recursos, la contaminació o la imposició del negoci turístic, i s’endinsen en l’anàlisi del model productiu: què produïm, per a què, per a qui i amb quines condicions. I, per anar bé, el turisme hauria de sortir d’aquesta equació. Produïm places turístiques i metres quadrats a preus estratosfèrics. Fins quan? Fins a on? Quines conseqüències té això, socials i ambientals? Fins quan les podrem sostenir? Fins quan les podrem suportar?

És temps d’eleccions, les promeses electorals no ens resoldran la vida –i moltes no s’arribaran ni a materialitzar–, però les demandes ecosocials davant les evidències esmentades i meś que compartides per la majoria social han de ser incisives i persistents. Ens hi jugam massa. No fa ni dos mesos que s’ha aprovat la primera Llei de Benestar de les Generacions Presents i Futures i això vol dir que o blindam els drets de les persones a tenir una vida digna amb garanties d’accés als recursos suficients i necessaris, o no hi haurà cap benestar possible per a aquells que s’hauran de sotmetre o marxar. Cal que tant això com les incerteses derivades d’una situació políticament declarada d’emergència climàtica siguin una prioritat. I per això necessitam institucions conscients de quines polítiques fan, per a què i per a qui. I que subverteixin les inèrcies de les polítiques que han cregut que progrés significava circulació de capital. Progrés, en un món racional, i socialment i ecològicament responsable, haurà de significar decreixement, relocalització productiva, reruralització i, sobretot, redistribució justa i equitativa. I per aquí continuarem insistint abans i després del 28 de maig, dia en què farà justament un any que la plaça Major es va omplir amb un mosaic humà que resava “Avui per demà”. Convendrà fer-ne memòria.