Un adeu a Patxi Echeverría
No hauria dit ningú, ara fa vint anys i més, que la mort de Patxi Echeverría seria difosa per la premsa illenca amb una tan escassa atenció. Sobretot durant el boom de l’art que enlairà Miquel Barceló, Patxi Echeverría assolí un estatus de primera figura. Però no és per una qüestió d’estatus que no s’entén el poc relleu que hem concedit tots plegats a la mort del pintor, sinó per la seva rellevància artística.
Patxi ha estat un dels grans, i aquest comiat dels mitjans no parla d’ell, en realitat, sinó de la poquedat de la nostra vida cultural, de les dificultats que té el país per impregnar-se de l’obra dels seus millors artistes, científics o intel·lectuals en general. El país no es fa gran per on més i de manera més fecunda avançaria en el progrés –no confondre amb el creixement.
Patxi havia començat a deixar estela tot movent-se per la pedrera que fou la galeria, el món de Ferran Cano, on tants d’artistes farien les seves primeres passes. La seva passió per l’art conformà unes maneres de fer que, al capdavall, expliquen la immensitat de la seva obra i el risc que sempre hi prenia. No fou un d’aquests pintors que seguien el rastre de Miquel Barceló, ell no necessitava somnis aliens per avançar en la creació d’una obra que es resolia sense límits en les geografies dels nous expressionismes, sense que figuració o abstracció es manifestassin de manera antagònica. Ell obrava per no ser cap altre: per això la seva obra es mostra en una cal·ligrafia tan personal que, en un llenguatge tan propi. Volia ser ell –i ho fou des del principi–, no l’ombra de cap altre. Si per aconseguir-ho feia falta un salari d’Iberia Líneas Aéreas, cap inconvenient. La seva energia impedí sempre que la feina assalariada afectàs la seva apassionada il·lusió.
Al llarg de la seva trajectòria, obrí moltes etapes però no en va clausurar cap. Allò que començà a ser un degoteig artístic amb l’emoció i la tremolor del principiant esdevengué amb la maduresa un corrent amaçònic que creixia per les aportacions de nombrosos afluents i pels nutrients que arrossegava. La imatge fluvial li escau especialment, la seva obra desembocava en una immensitat inabastable.
Pintura i vida assoliren en ell una sinonímia gairebé sense fissures. Així es dedueix de la seva entrada a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears, que firma Cristina Ros. Amb l’ordre i la profunditat que caracteritza la seva feina, CR fixa les etapes del pintor i observa com es relacionen unes amb les altres. En totes elles, el foc de l’art, aquest incendi que no han pogut apagar les circumstàncies post boom, la liquidació de la manera més natural de relacionar-se els artistes amb els espectadors, l’ampliació de la potestat exercida pel comerç en la definició i valoració de l’art, el batibull de tants de museus i el desconcert que regna en tantes polítiques culturals.
Com ha passat a altres artistes, li ha tocat pagar l’emmirallament letal que va eixir dels anys vuitantes: ell, que no hi va aportar purpurina ni decibels, sinó una obra genuïna, crepitant, valenta i rigorosa, que cridava al futur. I perquè el futur no es defineixi com una forma d’oblit, l’obra de Patxi Echeverría hauria de començar a ser tractada amb el respecte que devem tots plegats als que fan possible un país millor, assentat en robusts pilars culturals.
