Un adeu a Miquel Alenyà
Miquel Alenyà s’havia allunyat fa estona de la vida pública, almenys del que en solem dir vida artística, literària, cultural, etc. Un darrer càrrec que va emprendre amb il·lusió –la presidència de la Reial Acadèmia de Belles Arts– no li va satisfer les expectatives que hi tenia posades i es va donar de baixa de la institució. Hauria pogut mantenir-s’hi, les seves aportacions és ben segur que haurien estat del major interès, però es va estimar més prendre camí cap a l’exercici en solitari de la cultura. D’aleshores ençà, fins i tot la seva presència ciutadana es va fer esborradissa. Les últimes vegades que el vaig veure per Palma anava com a mig amagat darrere una gorra vermella, amb la ventalla que dificultava identificar-lo. Mantenia el seu interès per la cultura a través d’escrits que difonia per internet.
Però aquest home reclòs en ell mateix i en els seus artistes era una de les persones més presents, durant anys, en les activitats culturals del país. No cal parlar de l’exercici de la seva professió d’economista, que el dugué a estar quasi sempre en un o altre cim –tots bellugadissos– de l’ona financera. Sabem que durant la seva penúltima estada a la Caixa de Balears Sa Nostra pogué fondre les seves dues grans passions: l’art i l’economia. Des del seu despatx de Son Fusteret va incorporar obres de primera magnitud –o d’artistes de molta anomenada– a la col·lecció de l’entitat, un temps en què ningú preveia el desastre final (que posava en perill la pervivència a l’illa d’aquelles obres adquirides amb la finalitat d’ancorar-les aquí contra el temps i altres factors destructius). Quan s’esdevingué la gran batuda de Sa Nostra, els seus amics respiràrem fondo, en Miquel ja no hi era –estava jubilat– i cap ombra de corrupció sobrevolaria una biografia tan neta com la seva. Altres biografies foren passades per les rentadores industrials que ho deixaven tot ben net, llevat d’una sèrie de noms tacats per suspicàcies amb fonaments ben sòlids.
Però aquesta al·lusió a les pràctiques finals de Sa Nostra està fora de lloc, si no és per aportar una pinzellada de color al món en el qual Miquel Alenyà es va moure els darrers anys. Importa la seva trajectòria tota, que el situa a la sala de màquines dels principals vaixells de la cultura del país. No em veig amb cor d’avaluar el seu pes en l’univers illenc, tan petit malgrat algunes figures tan grans com Miquel Alenyà.
