Acumular forces
Miraré d’analitzar els fets des del meu punt de vista –en cas contrari, aquest no seria un espai d’opinió– però amb les màximes fredor i contenció a l’hora de posar qualificatius. L’1 d’Octubre va ser una jornada històrica i memorable de mobilització civil pacífica i democràtica; però la participació en el referèndum fou del 43,03%, del tot insuficient per interpel·lar la comunitat internacional i fer que aquesta empenyés Espanya a negociar. Després, les vacil·lacions i discrepàncies dins la cúpula independentista i, sobretot, l’immobilisme i la repressió de l’Estat van provocar una desbandada no només geogràfica, sinó també tàctica i estratègica, per part d’aquelles persones i organitzacions que havien pilotat la nau fins a l’1-O.
És ben cert que, a diferència de l’escocès, l’independentisme català ha estat des del primer dia molt heterogeni, aplegant des dels que venien de l’espai business-friendly fins a aquells altres que es proclamaven –i es mantenen– anticapitalistes, i volien –i volen– llençar els primers a la paperera de la història. Però, durant la vigència de l’article 155 i després, tant les maniobres dels aparells estatals com les ambicions, les fílies i les fòbies dels uns i dels altres han portat la divisió independentista fins al paroxisme: fins a un Govern independentista amb només 33 diputats en un Parlament amb una majoria independentista de 74 escons.
Potser sí que, com es repeteix sovint, ningú que fos independentista fa sis o set anys ha deixat de ser-ho (tant de bo!). Ara, em sembla difícil discutir que el grau de motivació, de mobilització, de convicció en la imminència del triomf, no és el mateix avui que abans de l’1-O. Les persones que es van aplegar dijous passat a Montjuïc per manifestar-se contra la cimera Sánchez-Macron mereixen tot el meu respecte, però em permeto recordar que els càlculs d’assistència posteriors s’han mogut entre uns milers i unes desenes de milers. Fins al 2017, ens comptàvem per centenars de milers. El 20 de setembre de 2017, un dia feiner i sense cap convocatòria prèvia, la resposta a una provocació policial omplí amb una multitud immensa no tan sols el centre de Barcelona, sinó molts altres espais del país.
No, no pretenc practicar l’autoflagel·lació, sinó recordar el principi de realitat. No intento avalar la tesi que el Procés s’ha acabat; s’ha acabat un cicle polític que començà cap al 2012, el de l’eclosió de l’independentisme de masses. Aquest, però, va venir per quedar-se; això sí, com tots els moviments polítics o socials, coneix i coneixerà fases ascendents i descendents, èxits i fracassos parcials. Només l’assoliment del seu objectiu, o bé una desfeta democràtica aclaparadora, poden posar-hi fi a mitjà termini.
Vistes així les coses, i com va dir Lenin, què fer? Sincerament, no crec que la recepta consisteixi a accentuar i enverinar la confrontació, l’antagonisme intraindependentista. Disculpin-me que agafi un exemple segurament poc representatiu, però el ciutadà que el dijous 19 va cridar “Junqueras, traïdor, et volem a la presó”, ¿amb qui calcula fer-la, la independència? ¿Amb dos, o mil, o tres mil amics seus que pensin igual? La sectarització –la conversió en secta– de porcions d’un moviment que només pot triomfar si és majoritari constitueix un símptoma inquietant de degeneració que hauria de ser combatut amb la màxima energia democràtica.
Però repeteixo, què fer? Els nacionalistes quebequesos van celebrar el primer referèndum d’independència –exactament, l’objectiu aleshores era la “sobirania-associació”– el 1980, fa quaranta-tres anys, i el segon el 1995, en fa vint-i-vuit. A la Belle Province ningú no ha renunciat a res ni ha donat per mort cap procés; senzillament, no han cregut que la situació i la correlació de forces aconsellessin de moment reivindicar una nova consulta. Els nacionalistes irlandesos es van passar un segle dient –i practicant– allò de “les dificultats d’Anglaterra són oportunitats per a Irlanda”. El cas d’Escòcia ens és prou proper en el temps i conegut per haver-lo d’explicar.
Vull dir que, a parer meu, l’independentisme català només es pot plantejar la Batalla amb majúscula a mitjà o llarg termini. I que, entretant, ha de procurar acumular forces i guanyar totes les batalles amb minúscula que pugui. Sense perseguir una unanimitat quimèrica, però mirant d’evitar la lògica fratricida, la proliferació pandèmica de traïdors i botiflers, la pugna constant –que, per a molts independentistes de base, resulta tan esgotadora com desmoralitzadora– per veure qui té més grossa... l’estelada.
Acumular forces no hauria de ser una consigna buida, una pobra coartada de la inacció. Caldria acumular forces per tornar-ho a fer, per organitzar –millor, si és possible– un nou desafiament democràtic a l’Estat. Forces electorals, per descomptat; però també forces socials, territorials –tenim unes eleccions municipals a quatre mesos vista–, mediàtiques, culturals, associatives, econòmiques, etcètera. No serà senzill, perquè independitzar-se d’un vell estat europeu és molt més difícil que emancipar una colònia caribenya, posem per cas.
De qualsevol manera, sempre comptarem amb l’esperó espanyol. Cap setmana de l’any no ens faltaran els Guerras, Carrizosas, fiscals, advocats de l’Estat, Pedros Sánchez, García-Pages, Llarenas, Adifs, etcètera, per recordar-nos el seu tracte colonial i la necessitat d’alliberar-nos-en.
