75.000 piscines després

Segons les darreres dades, hi ha 75.000 piscines a les Balears. Setanta-cinc mil. Però això no és tot, ni prop fer-hi. Són piscines, però també brolladors i cascades exòtiques, rius artificials dins resorts que imiten paradisos llunyans, encara que aquí el paradís –el real– s’asseca.

Ens diuen que la sequera és greu, que comencen les restriccions i que n’hi haurà moltes més, però el consum continuarà desfermat. Perquè, qui controlarà si una piscina es torna a omplir cada dia que se n’evaporin dues rajoles d’aigua? Passa com amb l’energia: enrajolam el camp de plaques solars, però el consum no es controla: perquè, qui revisa si els aires condicionats de les segones residències d’estrangers multimilionaris continuen en marxa tot l’any, també quan són als seus països? Ells poden pagar la factura de l’aigua o del llum. Però el cost real –l’ambiental– el paguen les nostres illes. Ens hipotequen el futur mentre nosaltres ens banyam en excuses.

Tot això, sense entrar en el drama silenciat de les fuites d’aigua de la xarxa pública. Bé, silenciat no ho està: tots sabem quanta d’aigua es perd a cada municipi, per canonades rovellades, per sistemes vells que ningú no arregla. N’és un percentatge escandalós l’aigua que tractam i que no arriba mai als grifons. Però ningú no vol aixecar carrers per arreglar-ho. Fer-ho costa vots, i aquí sembla que l’aigua val menys que un regidor.

Mentre els hotels decoren el desert amb aigua i s’anuncien com a oasis, els pous s’esgoten i l’aigua dessalada no basta. L’aridesa ja no és una metàfora, és real. I el més greu és que, sabent-ho, continuam com si no res. Com si l’aigua fos infinita i la responsabilitat, de ningú.