50 anys del 0-5, una victòria subversiva

Si qualsevol record que els pugui evocar avui i aquí sobre el 0-5 els sembla exagerat pels colors, la nostàlgia i el cruyffisme, ja els dic ara que tenen raó. Però recordin que fins i tot el New York Times en va fer una peça (i això que, fa 50 anys, ni el futbol ni l’Espanya de Franco pintaven res als Estats Units) en què es va dir que aquell resultat “havia fet més per la causa catalana del que qualsevol polític o figura de la resistència hagués fet mai”. 

L’articulista també va exagerar, perquè estem parlant d’un partit de futbol. D’acord. Però el futbol era l’única activitat de masses en què ens estava permès competir. I, per tant, l’autor va captar el corrent de fons: va ser la primera vegada a la vida en què milers de catalans van guanyar. I gairebé més important que demostra-li al Madrid que el podíem golejar, va ser demostrar-nos a nosaltres mateixos que també sabíem guanyar. 

Va ser la primera gran victòria col·lectiva de la nostra vida. Una victòria simbòlica, sí, però rotunda, a camp contrari i televisada per la mateixa (i única) televisió que ens refregava cada dia per la pantalla que el rival era “l’equip de tots els espanyols”. Per això entenc ara el meu pare trucant a un company de feina i dient-li: “Ho has vist, això, Miquel? Ho has vist?” Un 0-5 del Barça al Madrid “en el Estadio Santiago Bernabeu” (pronunciat amb solemnitat i respecte reverencial) era molt més del que estava permès, era un acte subversiu, gairebé sacríleg.

Acomplexats i sense autoestima, el 0-5 va ser un triomf de l’audàcia dels qui van fitxar un jugador audaç, talentós i guanyador. En el país del “no et signifiquis” va ser una victòria del desacomplexament i de la modernitat. Per això, encara que ja ha passat mig segle, el 17 de febrer continua sent un dia de festa.