PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Valentí Almirall (Barcelona, 1841-1904), pioner del catalanisme, a 'Diari Català' (14-IX-1879). Text prenormatiu. Consells de fa un segle i mig que mantenen vigència. L’esment a la premsa com a eina de combat ideològic cal interpretar-lo en el marc d’una etapa històrica en la qual era hegemònic i prestigiós el periodisme d’opinió partidista, doctrinal, militant.
En un dels primers números del Diari Català dèiem que era impossible parlar amb èxit de la unió, que tant desitgem tots los que volem anar endavant, per quant nos succeïa lo mateix que quan passa una riuada, contra la què són impotents tots los esforços. Dèiem que, per aquest motiu, nosaltres, que som partidaris de la unió com lo que més ho sigui, nos guardaríem com d’escaldar-nos de parlar-ne, puix que no volíem que ens succeís lo que a tants d’altres ha succeït, que a força de cridar unió no han aconseguit altre resultat que el desunir-nos més cada dia. Però ara ens sembla que ja ha passat lo fort de la riuada, sobretot a Catalunya, i per això volem dir alguna cosa sobre la unió. Abans de tot convé restablir lo verdader sentit de la paraula. La unió que ens convé, la unió que pot ser fructífera, és la unió de tots, absolutament de tots los que vulguin anar endavant; de tots, absolutament de tots los que estiguem conformes en una idea, encara que sigui negativa. Tot lo que això no sigui no és la unió que es desitja. És precís que s’entengui bé, puix que la paraula unió ha sigut completament desnaturalitzada. [...] No pot donar cap resultat pràctic la idea de voler entendre’s les diverses fraccions, mediant pactes i programes acceptats per totes. Ningú que de bona fe estigui dintre de la política pot ni deu abdicar de la part més insignificant de son programa. I encara hi ha més. Si els jefes arriben a entendre’s i firmen un programa comú, sols logren veure’s abandonats per sos soldats. Recordin-se totes les fusions que s’han fet a Espanya, i es veurà que els que s’han posat al davant han aconseguit no més que quedar-se sols. Quin és, doncs, lo camí que deu seguir-se per a arribar a la tan desitjada, a la tan necessària unió? L’únic pràctic és lo que s’ha vingut seguint a Barcelona. Suavitzar aspereses, conèixe’s los homes que formen en les diverses fraccions, reunir-se, tractar-se i acostumar-se a tolerar-se mútuament. L’obligació dels jefes és evitar tota polèmica que pugui produir enconament, i recalcar los punts en què nos trobem conformes. La premsa té prou feina en combatre l’enemic comú, i ha de tenir prou abnegació per a dispensar-se mútuament aquelles retirades que són filles de l’obcecació que feren néixer fets passats, no prou oblidats encara. Tan eficaç és aquest procediment, que estem segurs que si a Barcelona obressin en un dia dat los liberals de tots los matisos sense pressions estranyes, se trobarien units per a anar endavant. L’espectacle que aquí presenta la premsa liberal és realment capaç de fer néixer esperances. Los quatre diaris realment liberals que es publiquen, o sia, El Diluvio, la Gaceta, La Publicidad i el nostre, mai no barallarem. Discutim, sí, assumptes secundaris, però estem verdaderament units per a combatre l’enemic comú, sense que en ho impedeixi lo pertànyer a fraccions o partits distints sinó oposats. [...] No es mira si l’un és possibilista, l’altre radical i el de més enllà federalista. Sols es veu que tots tenim una pila d’aspiracions comunes i aquestes són base de simpatia i tolerància mútua. [...]
