100 anys del naixement de Paulo Freire: la necessitat d’una pedagogia crítica
Dia 19 de setembre es va complir el centenari del naixement d’un dels pedagogs més influents del segle XX, amb reconeixements en l’àmbit internacional. Les idees de Freire i, en particular, el mètode d’alfabetització han recorregut el món fins als nostres dies.
Record haver llegit amb molt d’interès Pedagogia de l’oprimit, l’obra més coneguda; en aquells anys d’estudiant d’un activisme intens i un interès absolut en qualsevol llibre relacionat amb el pensament marxista. Freire va creure sempre en una educació alternativa al model tradicional. Per això el varen empresonar al Brasil i fugí a Xile, on va continuar la seva tasca fins a la caiguda del president Allende. Després continuà ensenyant a universitats americanes i durant molts anys a Europa, fins a la seva tornada al Brasil.
Una de les aportacions més valuoses a la pedagogia ha estat el seu mètode d’alfabetització. De fet, va lluitar tota la vida contra una visió ingènua i malintencionada d’analfabetisme. Aquest no és una malaltia, sinó un producte de l’estructura social; ja que, segons el pedagog, “alfabetitzar és fer les persones protagonistes de la seva història”. Això que avui en deim apoderament; segur que ens sona, veritat?
Freire s’oposà sempre a l’educació “bancària”. Amb aquest terme es referia a l’educació domesticadora i sense diàleg; és a dir, entendre el procés d’ensenyament-aprenentatge com si l’infant fos un recipient que s’ha d’omplir de manera mecànica i passiva. Parlant en plata, una escola per a la reproducció de les desigualtats socials i en benefici dels poderosos, tan sols amb un paper de transmissora de coneixements.
Com a contrapartida a aquest model, defensà l’educació alliberadora o “problematitzadora”, en la qual hi ha diàleg, creativitat, reflexió, emancipació i solidaritat entre persones. Per damunt de tot cercava que l’infant que s’educa es convertís en un subjecte, en una persona, que reflexionàs sobre el que passa al seu voltant; i que pogués ajudar a canviar el món en benefici de tothom.
Dues visions molt diferents de la tasca de les educadores i els educadors, tal com veim que passa encara avui dia. Freire solia recordar que tots els ensenyants havien de ser persones utòpiques, amb un compromís social i polític amb un cert “component revolucionari”; perquè l’educació facilitàs la humanització i no l’opressió i la submissió. Us imaginau què pensarien d’aquestes paraules tots aquells que acusen els docents, dia sí i dia també, d’adoctrinament i de fer política a les aules? Freire ho tenia molt clar: educar és alliberar, intervenir d’una manera crítica en la realitat.
Si tot el coneixement que s’adquireix en l’etapa escolar dels nostres alumnes ha de servir per a dominar, explotar i enganar la resta, podem tancar en voler. No hi ha coneixement útil si no ens fa millors persones, si no permet que els infants i joves siguin conscients de les desigualtats del nostre món i dels reptes que hem d’afrontar com a societat. Davant una pedagogia neutral basada en els coneixements i una cultura neoliberal que enverina el pensament, les actituds i els comportaments amb un individualisme ofensiu, ens cal la pedagogia crítica de Paulo Freire.
En la meva doble faceta de docent i de sindicalista, pens que el mestratge de Freire és més necessari que mai. Per això des de l’STEI Intersindical lluitam perquè les lleis educatives tinguin en compte els principis que ell va defensar: l’educació o és alliberadora i crítica o no és. I que la nostra tasca no rau només a aconseguir un salari just per als docents, sinó perquè l’acció docent tingui la importància social i política que es mereix.
