12/01/2021

Sense sostre i sense nom

2 min

A la segona meitat dels anys noranta, vaig compartir un pis que feia cantonada entre els carrers Tallers i Gravina, de Barcelona. Mirava a la plaça Castella, on es van instal·lar uns indigents: tres homes i una dona; la dona i un dels homes eren parella. Muntaven una mica de sidral: de vegades es barallaven entre ells, de vegades increpaven o eren increpats pels que passaven o per altres pobres, de vegades es muntaven festes. N'hi havia un que tenia un casset i posava nit i dia, a tot volum, una cançó que aleshores estava de moda, que crec que era un vallenato i que es deia El venado. Una vegada, els que eren parella es van barallar a bufetades i vam anar per avisar la Guàrdia Urbana abans que no hi hagués una desgràcia, però en un moment van anar de la violència al sexe, al mig de la mateixa plaça Castella i a la vista de tothom. Van passar així uns mesos i després, de mica en mica, van començar a desaparèixer, ara un i després l'altre. No havien marxat a una altra plaça ni havien ingressat a cap institució. Senzillament, es van anar morint. Eren joves, segur que cap arribava als quaranta anys.

Penso en aquells indigents –ara en diem sensesostre– quan sento notícies com la d'aquests dos homes de trenta-i-tants anys que dormien al ras i que han mort de fred a la Barceloneta i al Parc de la Ciutadella. Les persones que viuen al carrer solen morir aviat: de fred, de malalties causades per l'alcoholisme, de malnutrició, de la suma de totes aquestes i altres coses o, de vegades, assassinats, com va succeir durant el confinament i en tantes altres ocasions. En realitat no li importa gaire a ningú. Moren persones al carrer durant tot l'any, però adquireixen una mica més de protagonisme en aquesta època, quan hi ha una onada de fred i les elèctriques apugen el rebut de la llum mentre els indigents moren als portals, a les places o als parcs de les nostres ciutats. La notícia ens encongeix un moment el cor, però rarament se'ns acudeix pensar que aquestes persones no hi van néixer, al carrer, i que acabar com ells és una possibilitat que no tenim tan lluny com ens pensem, ni de bon tros. No sé com es deien aquells de la plaça Castella, devien tenir nom, però ni idea. Aquests de la Barceloneta i la Ciutadella també devien tenir-ne, de nom, però les notícies no el mencionen. No cal, a ningú li interessa el nom d'un pobre.

“Amb la por de morir tot sol en el carrer”, escrivia el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel al seu poema Ronda amb fantasmes. Es referia a la por causada per la Guerra Civil, que efectivament el va acabar matant en forma de tuberculosi. Però la desigualtat a Barcelona, a Palma, a la nostra societat, també és letal i és evident que ho serà encara més enguany, com a conseqüència de la crisi del coronavirus. Seguiran caient, al carrer o en pisos i cases literalment de mala mort, despullats i desproveïts de tot, fins i tot del seu nom, tant amb el fred com durant els mesos de calor. Vides tudades, que marquen el preu que entre tots estem disposats a pagar per seguir amb la normalitat.

stats