El que està en joc amb la guerra de les monedes digitals

4 min

Quan el director executiu de Facebook, Mark Zuckerberg, va declarar fa poc davant el Congrés dels Estats Units que aquest país no té el monopoli de la regulació de la pròxima generació de tecnologies de pagament, no anava del tot errat. Zuckerberg va voler donar a entendre que, més enllà de si agrada o no la libra, la pseudomoneda digital que proposa Facebook, d’aquí pocs mesos pot haver-hi una moneda digital amb ambicions globals gestionada per la Xina, i és probable que aquesta moneda ens agradi encara menys.

Potser Zuckerberg va exagerar quan va suggerir que l’imminent ascens d’una moneda digital xinesa pot afeblir el domini general que té el dòlar sobre el comerç i les finances internacionals. De fet, les autoritats nord-americanes tenen un poder immens no només sobre entitats locals sinó també sobre qualsevol entitat financera que necessiti accés als mercats del dòlar, cosa que Europa, per a desgràcia seva, va aprendre fa poc, quan els Estats Units van imposar dures restriccions als bancs europeus en les transaccions amb l’Iran.

La potència i solvència dels mercats dels EUA, la solidesa de les seves institucions i l’estat de dret prevaldran durant molt temps per sobre dels intents xinesos d’aconseguir el domini monetari. Els elevats controls de capital que aplica la Xina, els seus límits a la tinença estrangera de bons i accions i l’opacitat general del seu sistema financer situen el iuan a moltes dècades de distància de suplantar el dòlar en l’economia mundial legal.

Però el control de l’economia subterrània és una altra cosa. El volum mundial d’aquesta economia (que inclou abans que res l’evasió fiscal i diverses activitats delictives, però també el terrorisme) és molt menor que el de l’economia legal (potser, la cinquena part), però no deixa de ser molt important. La qüestió aquí no és tant quina moneda domina, com trobar la manera de minimitzar-ne els efectes adversos. I, sens dubte, una moneda digital xinesa d’ampli ús i amb suport estatal pot tenir repercussions, especialment en àrees en què els interessos de la Xina no coincideixin amb els d’Occident.

En principi, a una moneda digital regulada pels EUA les autoritats nord-americanes li poden exigir traçabilitat de les transaccions, de manera que si Corea del Nord la fes servir per contractar físics nuclears russos, o l’Iran per finançar activitats terroristes, correrien l’alt risc que les transaccions fossin descobertes i potser fins i tot bloquejades. Però tractant-se d’una moneda digital de procedència xinesa, els EUA tindrien molts menys instruments a la seva disposició. Les autoritats occidentals podrien, en última instància, prohibir-la, però això no impediria el seu ús en grans parts de l’Àfrica, l’Amèrica Llatina i l’Àsia.

¿No poden complir la mateixa funció monedes digitals ja creades, com el bitcoin? De fet, la compleixen en un grau molt limitat. A tot el món les autoritats tenen immensos incentius per posar límits a les monedes digitals, mitjançant una marcada restricció del seu ús en bancs i comerços minoristes. Aquestes restriccions resten liquiditat a les monedes digitals actuals i, en definitiva, redueixen considerablement el seu valor subjacent fonamental. Però no passaria el mateix amb un iuan digital xinès, que podria gastar-se fàcilment en una de les dues economies més grans del món. És veritat que la futura moneda digital xinesa farà servir gairebé segurament tecnologia blockchain amb permisos, cosa que donarà al govern xinès control de tot el que succeeixi amb aquesta moneda. Però no als Estats Units.

La moneda digital libra de Facebook també fa servir permisos, en aquest cas sota els auspicis de les autoritats suïsses. No hi ha dubte que serà molt més fàcil cooperar amb Suïssa (seu de registre oficial de la libra) que amb la Xina, tot i la llarga tradició suïssa d’atorgar privacitat a les transaccions financeres, especialment pel que fa a l’evasió fiscal.

A més, el fet que la libra estigui lligada al dòlar amplia la capacitat de les autoritats nord-americanes per supervisar-la, ja que actualment totes les transaccions amb dòlars es liquiden a través d’entitats regulades pels Estats Units. No obstant, com que gran part de la funcionalitat de la libra es pot duplicar amb instruments financers tradicionals, costa veure-li una base important de demanda, excepte per part de persones interessades en passar inadvertides. Llevat que les monedes patrocinades per empreses tecnològiques ofereixin una tecnologia realment superior (i això és lluny de ser obvi), haurien de ser regulades igual que tothom.

Si més no, lalibra va empènyer els bancs centrals de moltes economies avançades a accelerar programes per a una provisió més àmplia de monedes digitals minoristes i (tant de bo) a reforçar els seus intents de millorar la inclusió financera. Però aquesta batalla no és només pels guanys derivats de l’emissió de moneda; en última instància, és per la capacitat de l’estat de regular i gravar l’economia en general, i per la capacitat del govern nord-americà d’utilitzar el paper mundial del dòlar com a instrument de política internacional.

Avui els Estats Units tenen en vigor sancions financeres contra dotze països. Turquia va estar breument en aquest grup el mes passat després de la invasió al territori kurd a Síria, però les sancions es van anul·lar poc després. Les aplicades a Rússia es mantenen des de fa cinc anys.

Així com la tecnologia va transformar els mitjans, la política i els negocis, ara està a punt de provocar una disrupció similar en la capacitat dels Estats Units per aprofitar la confiança en la seva moneda com a instrument dels seus interessos nacionals. És probable que la libra no sigui la resposta a la imminent disrupció que suposen monedes digitals amb suport estatal procedents de la Xina i altres llocs. Però si no ho és, els governs occidentals han de començar a pensar una resposta ara, abans que sigui massa tard.