24/06/2020

El planeta: ni teu, ni meu, sinó per a tots

3 min
Un grup d'icebergs flotant a la costa sud d'Islàndia

Les proclames sobre els riscos derivats de les formes de relació dels humans amb l’entorn són remotes. Sobre el tema s’ha analitzat i escrit molt, per posar un exemple antic: Plini el Vell, en la seva Història natural (primer compendi de biodiversitat), apunta la proposta de primera sanció per "delicte ecològic": "Aquell qui mati una cigonya ha de ser condemnat a mort, atesa la importància d’aquesta au per al control de la fauna negativa, com és el cas de les rates". Es tracta d’una proposta severa per extrema, però el savi autor, en un context precientífic, va ser dels primers observadors a comprendre les relacions en xarxa tròfica dels organismes vius.

Les preguntes existencials dels humans venen de molt enllà. La primera anàlisi crítica de la modernitat sobre els riscos del model de producció industrial, advertint que podien portar greus problemes als humans, va ser George Perkins Marsh, en la seva obra Man and nature (1864). En aquest moment d’incipient procés d’industrialització l’ambient atmosfèric era d’unes 280 unitats per milió de CO2 a l’atmosfera per m³; actualment estem en 420 U/m.

A Catalunya en aquesta època apareix la primera denúncia de tala abusiva dels boscos de l’Alt Montseny. Antoni Massó publicà al butlletí de l’entitat antecessora de l’actual CEC que "s'estan tallant avets i faigs colossals [sic]".

Salt vertiginós a l’any 1962 amb molta història entremig. Un punt d’inflexió molt rellevant a escala planetària serà el llibre Primavera silenciosa de la biòloga Rachel Carson, que va denunciar l’impacte destructiu de l’ús intensiu d’organoclorats a l’agricultura intensiva, advertint que aquest procedir podia acabar amb els recursos planetaris.

Una de les conseqüències transcendents de l’obra de Carson va ser l’informe Meadows (1972), publicat pel Club de Roma, que realitza diferents models prospectius; un d’ells, el més centrat, adverteix que el deteriorament del planeta pot portar a la desaparició dels humans en cent anys! Aquest document serà l’avantsala de l’informe Brundtland (1987), anàlisi realitzada per un col·lectiu de de científics interdisciplinari, en el qual es formula la necessitat d’orientar les formes de producció i de relació planetària de manera sostenible (durable). Apareix amb força el concepte de sostenibilitat, que determina que qualsevol forma de desenvolupament no pot deixar el planeta amb un futur ambientalment hipotecat a les generacions futures.

Un esdeveniment important serà la Cimera de Rio, convocada l’any 1992 per les Nacions Unides. Per primera vegada hi assisteixen alts representants de tots els països del món, llevat dels EUA! Aquesta trobada ha estat considerada el gran concili ambiental: a partir d’aquest esdeveniment hi haurà un abans i un després. Se subscriuran els primers grans acords planetaris orientats a corregir la crisi ambiental. Uns acords amb una gran dificultat d’implantació, atesa la complexitat de la geopolítica, els models de producció, les formes d’apropiació dels recursos naturals i els impactes creixents dels models productius, que derivaran cap a una intensa acceleració dels processos, i a l’increment dels impactes –contaminació de les aigües, el sòl, l’atmosfera–. Metafòricament s’iniciarà el dramàtic "más madera" dels germans Marx a l’Oest.

Aquests processos han situat la humanitat en una crisi. Alguns autors la defineixen com una crisi civilitzatòria, és a dir, transversal, ja que no fa referència a un model de civilització determinat, sinó que és una crisi que es manifesta en intensitats diferents en totes les variables de civilització.

Una situació que ha portat les Nacions Unides a declarar que el planeta es troba en emergència climàtica, és a dir, una situació extrema, enormement preocupant, de moment "distreta" per la irrupció d’una emergència superior: la pandèmia planetària del covid-19.

La crisi de la pandèmia ha posat en evidència aspectes impossibles de detectar en els temps "normals", com la reducció de la contaminació i una pau relacional amb la biodiversitat del nostre entorn.

El singular parèntesi del moment representa una possibilitat de reflexió i d’anàlisi per a la correcció, ha de ser un espai urgent de recerca d’oportunitats a noves formes de pensament, de compromís ètic i d’acció. Els humans som una peça més dins de l’ecosistema Terra. No hauríem de perdre l’oportunitat, tot i la complexitat, de reorientar les nostres formes de relació amb el planeta, reconèixer el que representa per als humans com a escenari existencial insubstituïble.

stats