El miracle de Queralt Castellet, la dona que va triar el camí més complicat

BarcelonaEls pares de Queralt Castellet van ser dels primers a comprar-se una taula de snowboard, quan aquesta moda va començar a arribar al Pirineu. Durant anys, els responsables de moltes pistes denegaven l'accés als que hi arribaven amb una taula de snowboard, una moda nascuda als Estats Units. Semblava una cosa perillosa. Però als Castellet els va agradar, i els seus fills van créixer amb una taula als peus. Eren una d'aquelles famílies del Vallès que miraven més cap a les muntanyes, en lloc de fer-ho cap a Barcelona. El Vallès és així, a mig camí de tot, però amb prou personalitat per ser únic. I anys després d'aquelles escapades a la muntanya amb els seus fills menuts, amb una nena que no aixecava un pam de terra i ja tenia un nom que evocava la passió familiar pels cims, Queralt, els Castellet ploraven emocionats al pis del centre de Sabadell al veure com la seva filla guanyava una medalla de plata a l'altra banda del món.

Cargando
No hay anuncios

Els esports de neu mai han estat compresos del tot. Carreguen la creu de ser considerats una cosa de rics. Les imatges de cada Nadal de famílies ben riques utilitzant les xarxes socials per treure pit mentre obren ampolles de cava amb pistes blanques de fons no hi ajuden. Però els grans noms dels esports de muntanya mai solen venir de famílies riques. Són gent excepcional nascuda en famílies normals, de Kilian Jornet a Queralt Castellet. De Núria Pau a Quim Salarich. Joves que estimen la muntanya, que han decidit viure a la seva. La Queralt, amb 15 anys, ja va decidir que volia viure de l'snowboard, quan aquí ningú es plantejava que era possible fer-ho. Esportistes caparruts, que no feien cas de qui els deia que era una bogeria, com Ander Mirambell amb l'skeleton. Els dos comparteixen un punt en comú: al Pirineu no existien pistes de migtub ni de skeleton. Ara al Pirineu existeixen algunes pistes per practicar snowboard, però una pista com les olímpiques per a la modalitat de Castellet, no. A l'estat espanyol, tot just 200 persones tenen la llicència en alguna de les modalitats d'aquest esport. És a dir, Castellet ha fet història en un esport gairebé inexistent a Espanya, competint contra les nord-americanes o les japoneses. És un petit miracle.

A Queralt Castellet ningú li ha regalat res. La família va fer un esforç per acompanyar-la i ella va estar disposada a treballar de valent fins que els primers èxits als Estats Units li van permetre guanyar diners per viure d'això. Els primers patrocinadors van arribar després. I molt més tard, les ajudes de les federacions catalana i espanyola, quan van descobrir que una sabadellenca que fa servir un munt de mots en anglès, després de viure tants anys a Nova Zelanda i als Estats Units, guanyava competicions. Queralt Castellet va debutar en uns Jocs amb 16 anys sense gaire temps per valorar el que això suposava. Ara, amb 32, sí que valora el que ha aconseguit. Ha superat la mort del seu entrenador i parella sentimental, a qui va perdre per culpa del càncer el 2015. Ha superat els anys lluny de casa, les nits llargues lesionada. I, quan dubtava, sempre feia el que ja feien els seus pares: anar a la muntanya i esquiar sobre neu verge. Castellet ha fet història. I s'ho ha guanyat tota sola, i s'ha convertit en un exemple per a altres dones esportistes, que s'emmirallen en una campiona que va decidir que brillaria en un esport que a casa nostra gairebé no existia.