Entrevista
Misc 17/02/2024

Sofia Coll: "Hi ha 'chonis' que parlen un català increïble"

Cantant, presentadora d"'Èpic nails' a 3Cat

8 min
Sofia Coll fotografia per l'entrevista amb l'ARA

BarcelonaHa optat a Eurovisió amb Here to stay i, tot i no sortir-se'n, Sofia Coll fa honor al títol de la seva cançó i és aquí per quedar-se. De moment, a banda de ser una de les concursants més completes i aplaudides d'Eufòria, la plataforma 3Cat ha comptat amb ella per presentar un talent sobre nail art.

Quines vibracions t'emportes del Benidorm Fest?

— M'emporto molt bones vibracions, de veritat.

Segur?

— Sí, sí, segur, segur. Hem vingut a jugar! Al final veníem a compartir, perquè la música va d'això. Evidentment em feia molta il·lusió pensar que potser aniria a Eurovisió, però és que sento que he guanyat un munt de coses i, al final, hem mostrat el meu univers a molta més gent. He firmat el meu contracte discogràfic i podré mostrar tota la meva música. Mira, potser fins i tot em treu un pes de sobre, no anar-hi.

Algunes cases d'apostes t'assenyalaven, de fet, com a favorita, però vas quedar setena de vuit. No és inevitable preguntar-te què deu haver passat?

— És que prefereixo no pensar en aquestes coses. Al final, és un programa de televisió i és normal que hi hagi expectatives, que hi hagi apostes...

Només em preguntava com es paeix això anímicament.

— És que jo ho tenia molt clar...! Només cal veure els anteriors guanyadors del Benidorm Fest: Blanca Paloma, Chanel... cap d’elles partia com a favorita.

Vas quedar contenta de la teva actuació, en tot cas?

— Sí, sí, en vaig quedar contenta, sobretot amb l'equip que s'ha format i amb tota la feina feta. Vam esprémer els recursos que teníem de la millor manera.

I consideres que el procés era just? Perquè alguns companys teus sí que han criticat la mecànica de tot plegat.

— És que és tele... La tele és justa? No. La vida és justa? No. Què és just i què no és just, saps? Repeteixo: he vingut a jugar. Sé on m'estava ficant. No hi ha una taula de valorar en què es digui què compta i què no. La tele mai no és justa, però sabem en què estem entrant i no passa res.

Parlaves de mostrar la teva proposta. Com la definiries?

— Es tracta de compartir el meu univers sonor, visual i de colors. De concepte, vaja. Al final vam decidir acostar-nos al surrealisme espanyol, perquè pensàvem que si anàvem a Eurovisió podia ser una vessant superforta i superconeguda a nivell internacional, i després perquè el discurs del surrealisme m'obsessiona i em flipa. I parlàvem de la confiança, sigui en algú, en l’amor o en un mateix.

Com neixes tu, com a artista?

— Jo? Doncs quan surto de l’hospital! Costa, això d’autoproclamar-se artista, perquè sembla que en presumeixis, no? Però esclar que m'hi sento i ho soc, perquè al final l'artista és la persona que té una necessitat intrínseca d’expressar-se, saps? Fins i tot si no hi ha ningú en aquell moment rebent-ho. I sempre m'ha encantat expressar-me a través de la música. Evidentment, un s'ha d'anar polint i preguntant-se coses, i anar tirant de prova-error, prova-error: és el que fa que després et puguis arribar a guanyar la vida amb el teu art. Però penso que hi ha moltíssims artistes al món, i de molts no en sabrem mai res.

Sempre t’hem vist extremada estèticament. Et consideres una rebel?

— No em considero rebel, tot i que molta gent em posa aquesta etiqueta. Visc una mica en la meva bombolla, cosa que segurament també em fa bastant artista, però visc la meva realitat d'una manera molt natural. Però en cap moment tinc intenció d'anar de proclamadora de res, ni reivindicant això o allò. Jo tan sols reivindico la meva realitat i la naturalitat de la meva vida i del meu entorn. Si això és ser rebel, llavors potser sí que ho soc.

M’hi ha fet pensar la teva participació a Eufòria. Com quan vas aparèixer amb un vestit que transparentava els mugrons i vas explicar que ho havies fet com a manera de reclamar que es deixés de sexualitzar per defecte el cos femení.

— Sí, això m'ho van proposar des del programa. Allà no tens el poder de dir si vols fer una posada en escena o una altra, però en aquest cas sí que em van preguntar, evidentment, si volia mostrar els pits o no. Desgraciadament, els pits de les dones estan sexualitzats, i sembla que hagis de donar explicacions si surts amb les tetes enlaire, cosa que no acabo d'entendre. Però bé, vivim en la societat en què vivim, i hi ha molta gent que això no ho té naturalitzat, encara.

Vas rebre alguna reacció? Algú et va amonestar?

— No, ningú del meu entorn em va dir res. A les xarxes alguna cosa, però és que m'és igual. M’ho va proposar el Daniel Anglès i va ser com... “sí, per què no?” El vestit era preciós. O quan vaig fer body painting. Vaig donar aquelles explicacions perquè sabia que molta gent no ho entendria i jo volia deixar clar que ho estava fent perquè em venia de gust i m’hi sentia còmoda.

Retrat de Sofia Coll

Què va ser, per a tu, el millor i el pitjor d’Eufòria?

— El millor, evidentment, tots els aprenentatges personals i la xarxa que hem fet. És l'experiència d'estar fent un programa setmanal amb propostes diferents cada set dies, i tot allò amb què pots jugar. El pitjor, per contra, l’esgotament. Anava molt cansada, molt! Aleshores dormia 10 hores diàries i jo no dormo mai tant.

Hi ha ressaca, pel fet de participar-hi? Setmanes intenses, centenars de milers de persones mirant i, l’endemà de sortir, el buit. De moment, el programa no ha demostrat encara ser una plataforma que asseguri prou carreres musicals i que la majoria trobin lloc al sector.

— Podria ser. Penso que, si li preguntes a cada persona d'Eufòria, cadascú et dirà una cosa diferent. En el meu cas, me'n vaig anar de vacances! Volia estar tranquil·la. Jo tenia molt clar el que volia fer després i per què m'havia presentat a Eufòria.

I què era això que volies?

— Després de la meva etapa amb el projecte Génesis, vaig patir dos anys molt foscos psicològicament. Sentia que necessitava reconnectar amb la meva persona, amb la gent amb la qual estava creant, amb la meva música, amb el meu missatge, amb qui era jo de veritat: estava perduda. Aquells últims dos o tres anys havia estat treballant a mil curros privats, bolos i milions de coses. Però, paral·lelament, seguia aquesta investigació de saber qui soc. Vaig ubicar el que em passava i vaig començar a fer música i a crear amb gent amb els mateixos valors que jo.

Com definiries la teva gent o els teus valors?

— Doncs bona gent, gent professional, gent que es pregunta les coses, que té intel·ligència visual, que són conscients de quin és el seu paper en la societat, i que l'utilitzen per al bé.

Haver arribat a aquesta conclusió fa pensar que pel camí et deus haver trobat gent que no és així.

— Efectivament. M'he trobat gent que no és així i, gràcies a aquestes experiències, una s'adona d'amb qui vol treballar i amb qui no. Perquè al final penso que, si això que fem no et fa feliç, no té cap mena de sentit. Al final, això nostre és tan entregat i és una cosa tan d'obsessió... Almenys que sigui una obsessió bonica i maca i que et faci feliç!

I, enmig d’això, Èpic nails!

— Això sí que ha sigut una sorpresa. Em va arribar sense que jo em presentés o m’oferís...

T'hi has trobat còmoda?

— Molt còmoda, i l'equip ho ha posat molt fàcil. Em van dir: no volem que facis res més que no sigui ser tu. Esclar, és molt afalagador perquè et transmet que t’han agafat per com ets i per com t'expresses. No sabia que podia ser presentadora i això sí que ha sigut un regal que m'ha donat la vida. Meravellós. I, al final, les ungles sempre m'han fascinat, i penso que realment és molt xulo donar-li visibilització a aquest art, que està una mica amagat. I també va de reempoderar algunes etiquetes o la paraula choni.

Cal reivindicar la Catalunya choni?

— Bé, penso que és una Catalunya que existeix i que, per tant, no pot ser oblidada. I també penso que molta gent –i tu que també vius aquí al Raval ho deus veure també– no parlen català perquè els fa vergonya, perquè no el parlen perfecte. Per tant, ensenyar la Catalunya que també parla català, encara que no sigui perfecte, també és visibilitzar la llengua i ajuda que la gent se senti més lliure per parlar-lo. I compte, a més, perquè resulta que hi ha chonis que parlen un català increïble. Per què no mostrar-ho tot? És una part de Catalunya que no s'ha vist mai, i que existeix. I visibilitzar les realitats està de puta mare.

Creus que algunes crítiques s’han fet des d’una mirada elitista?

— Pot ser, però és que opinar és tan gratis...! Al final, la gent està opinant des del sofà, i no et sabria dir si són gent de l'elit o no. Sempre hi ha gent que es creu superior als d'altres, però això no és el meu problema.

Et veig molt blindada contra les crítiques.

— A veure, hi ha dies que potser estàs més xof, però m'afecten si sé que en part són veritat. A mi que em diguin que estan visibilitzant una Catalunya que no els agrada... Bé, si no t'agrada el programa que veus, revisa't o no el miris, perquè no tots els programes són per a tothom.

Però què li diries a algú que té cert rebuig al programa per animar-lo a tastar-lo?

— Li diria a la gent que doni una oportunitat a un format nou, que està fet des de la bona intenció. Li diria que les persones que fan nail art són artistes, que tenen històries per explicar.

Tens una presència artística molt potent, des de la veu, el vestuari, la dansa... Com l’has construïda?

— Doncs amb molta prova i error. I amb meditació. Medito cada dia. Si no, no seria aquí ara mateix. Em fa estar sana i estàlvia. Em salva. I mira que soc una persona molt nerviosa! Soc un remolí d’energia però també porto una pau interna.

Jo em referia també a referents estètics o musicals.

— Van canviant, perquè he escoltat música de tot tipus. Em vaig criar escoltant més música clàssica o jazz, però també anant a l'Escola de Músics i formant-me des de petita. I sempre m'han fascinat les dives del pop: Lady Gaga, Madonna, Beyoncé, Rihanna, Alicia Keys, tota aquesta gent que, a més a més, feien coses transgressores i incomodaven, però que simplement eren artistes. I, últimament, el surrealisme i aquesta cosa de simplement ser tu, encara que incomodis els altres. Penso que s'ha de ser molt valent per dir “això m'agrada i si no t'agrada m'és igual, perquè m'agrada a mi”.

Abans parlàvem de rebel·lia. Potser la paraula és valentia, pel fet d’enfrontar-te al possible rebuig.

— Tens raó, és des de la valentia, sí. Valenta ho soc molt, això sí. Em fan por les coses, però afronto les pors.

Ets filla d'un dels fundadors de Societat Civil Catalana. Devies mamar molta política a casa... En tot cas, com et definiries?

— Doncs mira, mon germà té quinze anys i és comunista! Vull dir que a casa tenim un poti-poti que tela. Es parlava tant d'història i de política a casa... A mon germà també li interessava i sempre discutien ells dos. A més, mon germà està ficat en tots els moviments d'habitatge. Jo he desconnectat tant de la política que no m'interessa, més enllà de la política social. Que, vaja, no hauria de ser qüestió política, sinó de drets humans. I que cadascú pugui ser lliure. Em desvinculo moltíssim de la política, no m'interessa, no hi empatitzo.

Votes?

— Sí, sí que voto. Però voto sobretot per qüestions humanes.

I acabem: si no poguessis dedicar-te a l’art...

— Uf! Si no fes res relacionat amb l'art, crec que potser obriria una botiga d'alguna cosa molt concreta. Una floristeria, per exemple. De petita volia ser mestra i crec que tinc facilitat per ensenyar, però la veritat és que no em visualitzo fent res que no tingui res a veure amb l'art.

stats