13/12/2019

El deute públic no és gratis

3 min

Professor D’economia A HarvardAra que els tipus d’interès del deute públic en les economies avançades estan en mínims de diverses dècades, alguns economistes sostenen que gairebé totes es poden permetre un increment gradual del deute sense preocupar-se massa per les conseqüències a llarg termini. Però encara que els defensors d’endeutar-se més poden tenir raó, tendeixen a subestimar tot el que pot sortir malament.

Primer, la nova visió del deute subestima els riscos per a altres titulars de drets sobre la recaptació tributària (com els pensionistes). A cap i a la fi, la Seguretat Social és una forma de deute, ja que el govern ens pren diners ara amb la promesa de retornar-los amb interessos quan siguem vells. Per als governs, aquest deute subordinat és immens.

Un problema potser més fonamental encara és que l’extrema confiança amb què avui es mira un possible increment del deute es basa en el supòsit implícit que la pròxima crisi s’assemblarà a la del 2008, quan hi va haver una enorme caiguda dels tipus d’interès del deute públic. Però hi ha motius històrics per pensar que és un supòsit perillós. Podria passar, per exemple, que el detonant de la pròxima onada de crisis sigui el canvi climàtic, que obligui els governs a parar el motor capitalista i, al mateix temps, destinar sumes immenses a mesures preventives i pal·liatives.

A més, un experiment d’endeutament a gran escala pot provocar un corresponent canvi d’humor dels mercats. I sent francs, qualsevol avaluació realista dels riscos actuals ha de tenir en compte que l’economia més important del món, els EUA, està en una situació de paràlisi política.

Cap dels arguments precedents suposa negar que hi ha bones raons per invertir ara en projectes d’infraestructura (i educatius). Mentre els governs s’atenguin a criteris de gestió de deute raonables, els baixíssims tipus d’interès actuals ofereixen grans oportunitats. Però afirmar que ara un estat pot treure un benefici gratuït emetent deute (similar al que s’obté amb l’emissió de moneda) és una exageració perillosa. Si el que es busca és una política pública de reducció de la desigualtat, l’única solució a llarg termini implica apujar els impostos als que guanyen més: el deute no és una drecera màgica per donar diners als pobres sense prendre res als rics.

Fam de seguretat

Però les coses no són tan simples. Que els tipus d’interès siguin tan baixos es deu en part al fet que a tot el món els inversors tenen fam d’actius “segurs” que segueixin rendint fins i tot si es produeix una catàstrofe. Però, ¿poden realment els governs donar aquesta seguretat de manera gratuïta, quan hi ha el risc que en la pròxima crisi sistèmica important hi hagi una pujada dels tipus? Un estudi recent de l’FMI va trobar que, encara que el creixement econòmic va ser superior als interessos del deute públic gairebé la meitat de les vegades, aquesta dada no serveix per predir la capacitat dels països de fer front a una escalada de tipus d’interès durant una crisi.

I sobretot, ¿quina garantia tenen els inversors que seran els primers a cobrar en la propera crisi, com va passar el 2008? L’ús del deute és una eina important de les economies modernes, però mai és una opció lliure de riscos per als governs. Per això els deutes s’han de contraure i gestionar amb prudència, fins i tot quan el cost d’endeutament predominant és mínim.

Copyright Project Syndicate