31/10/2012

Després de la independència (2): l'estatus jurídico-polític

El més previsible és que una Catalunya independent adoptés el català com la seva llengua nacional, és a dir, com la seva llengua d'identificació primària, del funcionament per defecte de les seves institucions públiques, el centre de gravetat del seu sistema educatiu i la primera llengua de relació en les comunicacions públiques. A la Vall d'Aran l'occità aranès desenvoluparia unes funcions equiparables en tot allò que fos possible. Pel que fa al castellà, més enllà dels usos privats, continuaria mantenint un paper destacat, tant en les relacions dels ciutadans amb l'administració com en el món socioeconòmic, un àmbit on caldria vetllar perquè no continués arraconant les llengües autòctones com ha passat en tants països postcolonials. La comparació amb altres països suggereix que les llengües estrangeres i de la immigració desenvoluparien com a màxim funcions auxiliars, com ara facilitar l'acollida de nouvinguts, la gestió del turisme o l'intercanvi acadèmic. En aquest escenari, el més versemblant per a una Catalunya independent, tant el català com el castellà i l'aranès tindrien funcions oficials, per bé que no idèntiques, en allò que Bernat Joan ha denominat "oficialitat asimètrica".

La suma de la qualitat democràtica, la realitat demogràfica i les necessitats de reconeixement internacional del nou estat fan difícil d'imaginar un escenari molt diferent de l'aquí evocat. Esclar que pot haver-hi sorpreses. Posats a divagar, potser els dos estats hereus del Regne d'Espanya arriben a un reconeixement equiparable per al castellà i el català per facilitar el bon veïnatge i aplacar hipotètics riscos de tensions internes en tots dos països. Sigui com sigui, entenc que el nou estat no hauria de traspassar dues línies vermelles: d'una banda, la nova política no pot posar en risc la supervivència i la seguretat del català, que ha de gaudir d'un estatus de llengua completa similar al d'altres llengües mitjanes plenament establertes al seu territori i amb estat propi; de l'altra, no pot implicar ni la indefensió ni la marginació dels compatriotes que encara no saben català. Crec, a més, que la Catalunya independent difícilment renunciarà al principi que tots els catalans formen un sol poble.

Cargando
No hay anuncios

Algú pot pensar que aquest disseny és encara genèric, i tindrà part de raó. Però és que, com sostenia Rafel Torner mesos enrere, el disseny precís de com funciona el nou estat només podrà fer-se un cop assolida la sobirania. Que això genera incertesa? Potser sí, però aquesta incertesa ja existeix ara mateix pel que fa al futur de Catalunya com a comunitat autònoma. O és que algú sap on s'aturarà aquesta Espanya en ple replegament identitari, que ja ha expulsat el català de la vida pública a la Franja, l'ha fet optatiu per als funcionaris a les Balears, pretén adoctrinar nacionalment els escolars i nega qualsevol engruna de sobirania als seus pobles?

Caldrà, doncs, avançar cap a un model que satisfaci les aspiracions de la majoria. A l'hora de plantejar-lo, fóra bo treballar des d'una perspectiva més àmplia que no pas l'espanyola, per exemple, recordant que fer oficial una llengua no significa que tothom l'hagi de saber. Una de les novetats del nou estat seria que desapareixeria l'obligació constitucional que tots els ciutadans sàpiguen castellà, entre altres coses perquè en el moment de la independència aquesta exigència seria difícil de sostenir per al català. Aquesta obligació, que no existeix pràcticament enlloc del món, no té res a veure amb la desitjable promoció de l'aprenentatge de llengües, que és una tasca sobretot del sistema educatiu. Ara com ara aquesta obligació condemna el català a una posició secundària en el món socioeconòmic, perquè els organismes internacionals, començant per la Unió Europea, entenen que, en un país on tothom té l'obligació de saber castellà, l'exigència d'una altra llengua -per exemple en l'etiquetatge- només és un factor de proteccionisme comercial. Suprimida l'obligació, seria molt més fàcil d'estendre l'ús del català en aquest sector.

Cargando
No hay anuncios

Resumim, doncs. La creació d'un estat català independent constitueix una oportunitat per millorar tant en la posició del català com també en la qualitat democràtica de la política lingüística del país. Caldrà imaginació i audàcia per aconseguir totes dues coses. Però el repte de construir un país democràtic i nacionalment sostenible és, com a mínim, apassionant.