Còmic

Celebració del monstre que som

Emil Ferris publica la conclusió d'''El que més m'agrada són els monstres', obra clau de la novel·la gràfica recent

Gerardo Vilches
3 min
Còmic Monstres
  • Emil Ferris
  • Finestres / Reservoir Books
  • Traducció de Montse Meneses
  • 424 pàgines / 40 euros

El 2017, el primer llibre d'El que més m'agrada són els monstres (Finestres 2024 / Reservoir Books, 2018), debut d'Emil Ferris (Chicago, 1962), va acaparar, amb justícia, l'atenció de crítica i públic. Set anys més tard, després de múltiples dificultats, la dibuixant ha aconseguit culminar la seva obra amb el segon volum, que apareix a casa nostra abans que als Estats Units, en edicions de Finestres (català) i Reservoir Books (castellà), amb traducció de Montse Meneses i retolació de Nacho Casanova (català) i Sergi Puyol (castellà).

Tot i el temps transcorregut, hi ha una coherència visual i tècnica gairebé total entre els dos volums. Ferris reprèn la història de la nena Karen Reyes –ritu de pas a la vida adulta amb ecos autoficcionals– explicada a través de les pàgines dels seus quaderns, realitzats amb bolígrafs de colors: un parany gràfic que permet jugar amb la subjectivitat del relat, flexibilitzar la posada en pàgina i filtrar la sòrdida realitat dels barris baixos del Chicago dels anys 60 a través de la imaginació de la Karen i dels codis del gènere negre i la sèrie B, en una doble reivindicació: d'una banda, la dissolució de les jerarquies culturals; de l'altra, el valor de l'art com a eina per entendre el món.

"Em dibuixo tal com soc"

El teòric de la imatge John Berger va escriure que cada dibuix conté el temps del seu procés de realització, “una multitud de moments”, i a El que més m'agrada són els monstres això no podria ser més cert: el dibuix es converteix en un llenguatge íntim, que es modula en funció de les circumstàncies i els estats d'ànim, ja que tot el que veiem ha estat dibuixat per la Karen. Les pàgines més barroques corresponen a moments de calma i d'intimitat, mentre que altres seqüències es mostren amb traços ràpids i imperfectes, que transmeten urgència, agitació o ansietat. Ferris, magnífica dibuixant, subratlla la condició artificiosa del dibuix amb constants mise en abyme, i explora el potencial de la representació subjectiva: “Que sàpigues que em dibuixo tal com soc en realitat i no com em veuen els altres”, diu la protagonista, que s'autorepresenta com una nena lloba, a la recerca d'una identitat triada –no imposada–, situant l'obra a l'òrbita del debat identitari de la nostra època. En la línia de grans figures del pop com David Bowie o Lady Gaga, Ferris resignifica el terme monstre, i el converteix en una celebració de la diversitat ètnica i sexual, però també en refugi per als marginats i els que no encaixen en el sistema, dissidents de tota mena que creen una comunitat plural, una família. Per a Ferris, hi ha una connexió òbvia entre el freak i el queer.

Portada d''El que més m'agraden són els monstres'

Paral·lelament a aquest procés d'autodescobriment, continua la investigació per part de la Karen de l'assassinat de la seva idolatrada veïna Anka –una jueva supervivent de l'Holocaust de passat fosc–, motor del primer llibre, que sembla passar a un segon pla en els compassos finals de la trama, fins al punt que el desenllaç es precipita d'una manera una mica atropellada i insatisfactòria, després d'haver-la seguit durant centenars de pàgines. A això s'hi afegeix un acte final inconnex amb tot l'anterior i que, a més a més, tampoc aporta res significatiu als valors del relat. Que són molts, per descomptat: El que més m'agrada són els monstres, malgrat el seu irregular final, s'ha guanyat sobradament un lloc privilegiat al còmic de l'última dècada com una obra que explora les connexions entre art i vida, que aborda la diferència amb totes les seves arestes, sense missatges moralitzants, i que obre nous camins per al mitjà de la historieta.

stats