16/02/2020

Bernie Sanders no és socialista

Els republicans tenen un historial llarg i vergonyós de barrejar qualsevol iniciativa per millorar la vida dels nord-americans amb els mals del “socialisme”. La primera vegada que es va proposar el Medicare (una assegurança mèdica per als més grans de 65 anys), Ronald Reagan la va qualificar de “medicina socialitzada” i va afirmar que destruiria la nostra llibertat. Avui dia, si demanes, per exemple, un sistema universal d’ajuda a la infància, els conservadors t’acusen de voler convertir els Estats Units en la Unió Soviètica.

És una estratègia política mesquina i deshonesta, però no es pot negar que de vegades ha sigut eficaç. I ara, el favorit de cara a la nominació presidencial demòcrata -un favorit que no és res de l’altre món, però que, sens dubte, en aquests moments és la persona amb més probabilitats de quedar primer- fa el joc a aquesta estratègia i afirma que, en efecte, és socialista.

Però el cas és que, en realitat, Bernie Sanders no és socialista en cap dels sentits que normalment té aquest terme. No vol nacionalitzar les nostres principals indústries ni substituir els mercats per una planificació centralitzada; no ha expressat cap admiració per Veneçuela, sinó per Dinamarca. És, en realitat, el que els europeus en dirien un socialdemòcrata, i les socialdemocràcies com Dinamarca són, de fet, uns llocs on és molt agradable viure-hi, amb unes societats que, en tot cas, són més lliures que la nostra.

Cargando
No hay anuncios

Per què Sanders diu que és socialista? Diria que més que res és un tema de brànding personal, amb un punt de diversió davant la possibilitat d’escandalitzar la burgesia.

Però si Sanders es converteix en el candidat demòcrata a la presidència, aquesta manera de presentar-se desorienta i serà un regal per a la campanya de Trump. I també ho seran les seves propostes polítiques. Una assistència sanitària amb un únic pagador -és a dir, finançada pel govern- és (a) una bona idea en principi i (b) molt difícil de posar en pràctica, però si converteix el Medicare for all (atenció sanitària per a tothom) en l’eix de la seva campanya, Sanders desviarà l’atenció pública de la decisió de Trump d’eliminar la xarxa de protecció social que ja tenim.

Diguem-ho clar: si Sanders és designat candidat, el Partit Demòcrata li ha de donar un suport incondicional. Probablement no podrà convertir els Estats Units en Dinamarca, però encara que pogués, Donald Trump ens vol convertir en una autocràcia nacionalista de raça blanca com Hongria. Què preferiu?

Cargando
No hay anuncios

M’agradaria, però, que Sanders no estigués decidit a convertir-se en un objectiu tan fàcil per a les calúmnies de la dreta.

I parlant de gesticulacions polítiques d’escassa utilitat, l’aspirant situat en segon lloc, el candidat de Nou Hampshire, també s’ha tirat pedres a la pròpia teulada. Aquests últims dies, Pete Buttigieg ha optat per presentar-se com un falcó del dèficit, amb la qual cosa demostra que, tot i ser una cara nova, les seves idees estan força passades.

Potser Buttigieg no és conscient que cada vegada hi ha més consens entre els principals economistes que la histèria de fa set o vuit anys pel dèficit era molt exagerada. L’any passat, els economistes més influents de l’administració Obama van publicar un article titulat Q ui té por dels dèficits pressupostaris? que concloïa: “És hora que Washington deixi de banda la seva obsessió pel deute i se centri en coses més importants”.

Cargando
No hay anuncios

I si Sanders fa el joc a una estratègia política vergonyosa dels republicans, Buttigieg fa el joc a una altra de semblant: l’estratègia de posar entrebancs a l’economia amb l’austeritat fiscal quan un demòcrata ocupa la Casa Blanca, i després endeutar-se alegrement quan els republicans recuperen el poder. Si els demòcrates guanyen, han d’aplicar un programa progressista i no malgastar el seu capital polític arreglant el desastre dels republicans.

I repeteixo: si Buttigieg aconsegueix ser el candidat, el partit li ha de donar suport sense reserves. Digui el que digui sobre el dèficit, mai farà el que fan els republicans: aprofitar la por al deute com a excusa per retallar els programes socials.

Així doncs, a qui designaran els demòcrates? Ara no ho podem saber. El més important, però, és que el partit no ha de perdre mai de vista els seus punts forts ni els punts dèbils de Trump.

Cargando
No hay anuncios

Perquè el fet és que tots els demòcrates candidats a la presidència, des de Bloomberg fins a Sanders, són si més no moderadament progressistes; tots volen mantenir i ampliar la xarxa de protecció social i apujar alhora els impostos als rics. I totes les enquestes electorals diuen que els Estats Units són en el fons un país de centreesquerra, i per això Trump, durant la campanya del 2016, va prometre apujar els impostos dels rics i protegir els principals programes socials.

Però mentia, i en aquests moments això ho sap qualsevol persona que tingui els ulls oberts. Per tant, els demòcrates tenen una oportunitat perfecta per presentar-se com els veritables defensors de la Seguretat Social, el Medicare, el Medicaid (assegurança estatal per a persones de baixos ingressos) i l’ara popular Affordable Care Act (la llei d’assistència mèdica assequible d’Obama) en oposició als republicans, que afavoreixen d’una manera més o menys descarada els interessos dels plutòcrates per damunt dels de les famílies treballadores.

Aquesta oportunitat, però, es desaprofitarà si el candidat demòcrata, sigui qui sigui, converteix les eleccions en un referèndum sobre l’atenció sanitària universal finançada per l’estat o la reducció del dèficit, dues posicions que no són gaire populars. I les coses encara empitjoraran més si els mateixos demòcrates comencen a barallar-se per la puresa ideològica o la probitat fiscal.

Cargando
No hay anuncios

La qüestió és que, sigui qui sigui el candidat designat, els demòcrates han de formar una coalició tan àmplia com sigui possible. Si no, li regalaran les eleccions a Trump, i això seria una tragèdia per al partit, el país i el món.

Copyright The New York Times