Unes altres polítiques d’habitatge són possibles, i ja s’estan fent a fora

BarcelonaLa gentrificació dels barris i l’expulsió de veïns a causa de les fortes pujades dels preus de l’habitatge, tant del de compra com del de lloguer, no són fenòmens que només afectin Barcelona o les ciutats de la resta de l’Estat. Estan passant també en altres països, i els estan patint ciutats com ara París, Berlín o Copenhaguen. La diferència, però, és que aquestes urbs ja han començat a prendre mesures per controlar el preu del lloguer, impedir l’especulació i garantir que els seus ciutadans hi podran continuar vivint.

És important saber-ho perquè, de vegades, en alguns sectors i fòrums, sembla que les demandes dels moviments socials –de la PAH al Sindicat de Llogaters– siguin extemporànies i radicals. I no, en molt bona part són totalment racionals i gràcies a la seva pressió i a l’organització dels moviments veïnals s’ha aconseguit que el dret a l’habitatge, tan important i amenaçat, s’hagi situat al centre de l’agenda política.

Com explica l’experta Carme Trilla en un article a Debat que complementa molt bé el dossier sobre habitatge d’avui, hi ha ciutats exemplars que ens han de servir de guia. Es refereix, naturalment, a Viena, que amb una població i un parc immobiliari similars a Barcelona té un 80% d’habitatges de lloguer, dels quals un 60% són a preu assequible, ja que o bé són públics o estan regulats. Res a veure amb Barcelona, amb només un 4% de lloguer assequible.

La història de cada lloc explica les diferències, però la realitat actual d’algunes ciutats també dona pistes de quin hauria de ser el camí a seguir. A Viena durant moltes dècades les administracions públiques no es van desfer del seu parc d’habitatges, no el van privatitzar, hi van seguir invertint i el van convertir en l’eix de les seves polítiques urbanístiques i de cohesió social, tant si manaven els socialdemòcrates com si manaven els conservadors. A Catalunya, com a resultat en part de decisions locals i en gran mesura de lleis estatals, ha predominat la desregulació del sòl, l’especulació i la privatització del que havien sigut també habitatges protegits. El resultat, dramàtic, el veiem ara.

Moltes de les demandes dels moviments socials, que aquests dies estan reunits en un primer congrés d’habitatge que es pot considerar alternatiu, haurien de ser assumides per tots els partits d’esquerres, però també les haurien d’estudiar amb atenció els de dretes. Com passa amb el canvi climàtic, l’emergència habitacional que estem vivint és greu, afecta molta gent en un context en què gairebé un quart de la població està en risc de pobresa, i tindrà conseqüències en el conjunt de la societat. Cal actuar ja, amb inversions a gran escala i regulacions més valentes, i cal que aquesta política, un cop consensuada, tingui continuïtat en el futur.