Allà on vas, fes com veuràs
Dels set catalans que militen a la Premier League, quatre són laterals drets. És lògic pensar, especialment en els casos de Bellerín i Montoya, que un dos amb una sòlida projecció atacant però amb prou capacitat física per recuperar la posició casa amb el tradicional joc britànic, d’anada i vinguda constant, d’esforç sostingut, de resolució tardana de molts duels. La deducció també és aplicable a Marc Navarro, perico fins fa pocs mesos però culer durant vuit anys, amb el que això comporta futbolísticament, i a Bruno Saltor, un interior reciclat en qui Guardiola va pensar -Lu Martín dixit, amén- abans de dur Alves. La concepció de l’extrem obert, veloç, hàbil, desequilibrant i simpàtic amb el gol, també assimilable a la cultura barcelonista, ha estat importada al Regne Unit per tècnics ibèrics, Javi Gracia i Nuno, amb Deulofeu i Adama Traoré. En canvi, trasplantar un quatre amb segell La Masia és més complex. A més de les capacitats de lectura del joc i de distribució, el futbol britànic exigeix un desplegament físic regular i una eficàcia màxima en el rol de stopper. Per això Oriol Romeu, degà dels jugadors del país a la Premier amb sis anys, es pot considerar una peça única, un pivot rocós edificat sobre els fonaments de joc del Barça però a qui, en paraules pròpies, agrada més un tackle que un túnel.
Al d’Ulldecona el va pescar André Villas-Boas, assidu al Miniestadi, conscient que Sergio Busquets era un sostre de vidre irrompible per a les fornades immediatament posteriors. I el portuguès en va treballar la massa mare per seguir la seva recepta. “Al Barça em sentia un jugador fort i treballador que ajudava en les cobertures”, va argumentar llavors Romeu. “Al Chelsea, molt sovint el que crea soc jo: tècnicament i tàcticament, sense voler ser pretensiós, el jugador català entén millor el futbol que l’anglès”. I continua sent així a Southampton, en què facilita la feina dels migcampistes més creatius com Højbjerg o Ward-Prowse. L’ebrenc, segons dades oficials de la lliga, recupera una pilota cada 12 minuts i guanya l’esfèrica en set de cada deu tackles que intenta. Amb possessió, la impressió a primer cop d’ull que Romeu intenta jugar fàcil, a un o dos tocs, es corrobora amb el 81% d’encert que acredita en les passades. Són minoria en la seva trajectòria els tècnics que no hi han confiat: Di Matteo, que va rearmar el Chelsea ajudat per veterans, o Hughes, que només va vèncer en un de cada cinc partits amb els saints. Koeman, Puel, Pellegrino i ara Hassenhüttl l’han mantingut al seu onze tipus. I mai ha descartat tornar, sobretot si és prop de casa, però ha recuperat la felicitat al sud d’Anglaterra, un més dels exblaugranes que han sabut superar marxar del club per, amb resiliència i capacitat d’adaptació, trobar un lloc digne al futbol d’elit.
