Sílvia: “Veure continguts sobre autolesions em feia sentir que no estava boja, que hi havia gent com jo”

BarcelonaLa Sílvia (nom fictici) té 16 anys. Quan en tenia 13, va passar vuit mesos i mig ingressada en un dels centres d’Amalgama7, després d’haver tingut diverses temptatives de suïcidi i episodis d’autolesions. Avui comparteix amb valentia el seu testimoni i exposa la influència que les pantalles van tenir en el seu cas.

A quina edat vas tenir el primer mòbil?

— No en vaig tenir fins als onze anys i, de fet, vaig haver de robar el de la meva àvia perquè els pares no me’n donaven. Llavors vaig començar amb les pantalles i les xarxes socials, que al principi eren només Instagram i TikTok.

Si tens menys de 14 anys, en teoria no t'hi deixen entrar...

— Sí, però és molt fàcil saltar-se la limitació: només cal dir que tens una altra edat.

Què hi buscaves, en aquestes xarxes?

— M’agradava fer balls. Tota la classe feia tiktoks, així que jo també em vaig posar a fer-ne. Al principi era només perquè m’agradava ballar i tot plegat, però després suposo que volia fer-me viral.

Encara tens comptes a les xarxes?

— Sí, i ara tinc més xarxes. Segueixo a Instagram i a TikTok, però també tinc Twitter, que ara es diu X, i, de fet, és una xarxa més perillosa.

Per què?

— A Instagram i a TikTok hi ha restriccions i continguts que no pots penjar. A Twitter es poden penjar totes les coses que et puguis imaginar.

Tu has vist coses que t’han fet mal?

— I tant. He vist moltes coses que no hauria hagut de veure.

Com ara?

— Una vegada, a Twitter em va sortir un vídeo d'una persona autolesionant-se. I a mi em va afectar, perquè justament feia poc que m’havien donat l’alta per aquest tema. Vaig estar vuit mesos i mig a Can Ros perquè tenia depressió, m’autolesionava i havia tingut intents de suïcidi.

La teva relació amb les pantalles hi tenia a veure?

— Al principi no. Tot va començar perquè em feien bullying a l’escola, però després aquestes mateixes persones m’enviaven comentaris desagradables també a través de les xarxes socials i l’assetjament seguia allà. No recordo gaire bé com va començar, això d’autolesionar-me, però sí que a TikTok veia com molta gent penjava coses sobre autolesions i vaig prendre consciència que també ho feia altra gent, no només jo.

Et feia sentir bé, veure aquestes publicacions, paradoxalment?

— Sí, sí. Em feia sentir que no estava boja, que hi havia gent que sentia el mateix i arribava a aquelles situacions.

Creus que mirar aquests continguts t’empenyia a autolesionar-te?

— Sí. En xarxes com Instagram o TikTok no penges el vídeo de l’autolesió, però sí un text depressiu, i als comentaris llegeixes molta gent que s'hi veu representada. I potser això hi influeix un munt, perquè penses: “Si tanta gent ho fa, per què jo no?”

El govern espanyol vol prohibir per llei que els menors de 16 anys puguin entrar a les xarxes socials. Et sembla que serà útil?

— És que els nois són molt llestos. Sabem com entrar-hi, esclar. En tot cas, em sembla que no té tant a veure amb l’edat com amb la maduresa. Hi ha persones de 15 anys que poden ser més madures que d'altres de més grans. El mòbil l'has d'utilitzar d'una bona manera i no t'ha de controlar ell a tu. Tu ets l'humà, i no hauries de deixar que l'objecte et controlés.

Si tinguessis una germana de 14 anys que volgués apuntar-se a una xarxa social...

— Li recomanaria que no hi entrés, però sabent que ho acabaria fent, perquè és el que fa tothom. Potser han de veure com és la realitat. I la realitat és que a les xarxes socials la majoria de les coses són molt falses.

I si aconseguíssim asseure davant teu un directiu d’Instagram o de TikTok, què li demanaries?

— Doncs més controls, perquè massa sovint els robots que detecten contingut problemàtic no ho fan bé i se’ls escapen coses. Jo mateixa he denunciat molts comentaris despectius que l’aplicació no havia filtrat, perquè hi ha maneres de saltar-se aquests controls, canviant alguna lletra, per exemple.

Hi ha una visió romàntica de l’autolesió?

— Sí, també passa amb els trastorns alimentaris, que es romantitzen un munt. O es jutgen cossos pel seu aspecte, quan estan perfectament sans.

Les xarxes promouen un ideal de bellesa irreal i inassolible. ¿Ha afectat la teva autoestima?

— Sí, en el moment de fer-me fotos no puc evitar començar-me a mirar i pensar “Aquí se'm nota una mica més la panxa” i coses així. A mi m’afecta, i quan penjo una foto acostumo a mirar-la un munt, fins que començo a trobar-hi tot de defectes. I aleshores penso que, cadascú a casa seva, potser està sentint el mateix, i que potser els meus defectes me'ls estic imaginant jo sola, mentre que algú altre està imaginant-se els seus, i així tots.

Gràcies pel teu relat, i enhorabona per poder-lo explicar.

— Em queda molta feina per fer, perquè això no es canvia mai. Sempre tindré aquest “I sí...?” Però el que s’ha de fer és aguantar i gaudir. Pensa que la vida són dos dies.

I què et fa gaudir, a tu, ara?

— Doncs estar amb les amigues, amb els meus animals i amb el meu xicot.

Per aquest ordre? Se t’enfadarà, el xicot!

— [Riu]. El que vull dir és que gaudeixo amb moltes més coses que amb les xarxes socials. S’ha de gaudir més amb la realitat. Penso en tots els viatges que puc fer, la gent que puc conèixer... I en preparar-me per estudiar auxiliar de veterinària.